No és un estat de dret

La darrera setmana ha estat la culminació del rebuig de l’Estat espanyol a la celebració d’un referèndum d’independència de Catalunya posant de manifest d’una manera esperpèntica una angoixa en les seves reiterades remissions a l’estat de dret. Què és l’estat de dret? Nombrosos juristes i politòlegs diuen: “Tot estat on hi ha dret.” La regla fonamental de les definicions és que no continguin els mots que es tracta de definir, aquí una expressió amb dos substantius “estat” i “dret” i una preposició que els relaciona. Els substantius es mantenen en la definició. Déu n’hi do! A qui obliga l’estat de dret? El dret obliga a tothom. L’estat de dret, els estats. La irrupció i l’escorcoll a locals de la Generalitat de Catalunya, institució que l’Estat espanyol col·loca sota el seu domini, i la detenció d’alts funcionaris el passat dia 20, la citació a declarar d’alcaldes i alcaldesses no van ser actes propis d’un estat de dret. Van ser-ho d’un estat ocupant i com tots els que fan d’ocupants, totalitaris. Per què fan tantes invocacions a l’estat de dret?

Explica Lakoff que cada paraula o cada expressió evoca una voluntat que es defineix en relació amb un marc. Quan neguem un marc, l’evoquem. Quan ens l’atribuïm, l’evoquem. Els marcs són estructures mentals que donen forma a la manera com veiem el món. Formen part del que s’anomena l’inconscient cognitiu, estructures del cervell que tot i no podent accedir-hi conscientment, coneixem per les seves conseqüències: bàsicament la manera com raonem i allò que considerem que és lògic. Són sistemes de conceptes relacionats de tal manera que per entendre’n qualsevol cal entendre tot el sistema. Els marcs conceptuals modelen els objectius que perseguim, els plans que fem, la manera com actuem. En política, els marcs conceptuals configuren les ideologies i les institucions que creem per implantar-les i dur-les a terme. Els coneixem, els comparem i els contrastem, i en fer-ho ens adonem que el marc conceptual espanyol és radicalment diferent del marc conceptual català. Avui és impossible conciliar-los. L’espanyol es correspon amb una voluntat de domini. El català, amb una voluntat d’existir.

La noció d’estat de dret està inscrita en la Carta de les Nacions Unides, i la Declaració Universal dels Drets de l’Home de 1948 subratlla que “és essencial que els drets de l’home siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió”. En política no hi ha comportaments estancs. Cap esdeveniment no sorgeix del no res. Tots els esdeveniments tenen un antecedent i alhora en són d’esdeveniments posteriors. L’Estat espanyol, si és que existeix, no ha volgut mai ser un estat de dret i ha utilitzat el concepte com a arma d’opressió i instrument de tirania i en els moments presents Catalunya té la voluntat, expressada pacíficament, de no suportar més tirania i opressió. Ho percep proper. Amb o sense referèndum.