El que ja sabem

Les circumstàncies de conflicte, els encreuaments de camins que suposen la necessitat d’optar, produeixen tensió, però en definitiva són clarificadors. Catalunya i Espanya es troben ara en una cruïlla. Hi ha qüestions que ara són clares i abans no ho eren.

1) La tercera via és de moment morta. Ningú farà una oferta atractiva per Catalunya. Si es fes ningú la voldrà acceptar a Catalunya. Res és etern, però ara és el cas.

2) Un referèndum acordat no hi serà. El govern central tem que el resultat pugui ser favorable a la independència. La situació actual demostra la seva factibilitat. És un risc que no pot córrer; en conseqüència, no l’autoritzarà.

3) Els inconvenients per a la ciutadania si es produeix la independència, tan anunciats pels seus enemics, han quedat desmentits. Tres exemples: no es cobraran les pensions, Catalunya quedarà fora de la UE, hi haurà fuga d’inversions... Les lleis i els fets demostren la seva falsedat.

- La por que si Catalunya es declara independent no es podran cobrar les pensions és falsa. Els pensionistes han cotitzat a un organisme d’estat i aquest ha de pagar-los les pensions perquè els les deu. Són seves. La UE no acceptaria que aquest compromís formal es violés i Espanya com a estat de dret no ho pot obviar. Viure a l’estranger no elimina el dret a cobrar als pensionistes.

- Quant a l’estabilitat del sistema, és aquesta més gran a Catalunya que a Espanya. La taxa d’ocupació és del 70% contra el 64%, els salaris més alts fan que la cotització anual sigui a Catalunya de 6.365 € per persona, 8% més que a Espanya. El dèficit social a Catalunya és de 177 € per persona i a Espanya de 389 €. La seguretat del sistema de pensions és més gran a Catalunya.

- La por que si Catalunya es declara independent quedarà fora de la UE està injustificada. Els catalans són espanyols mentre no renunciïn a la seva nacionalitat, és un dret que ningú els pot detreure, tampoc l’Estat espanyol, i en tant que espanyols són europeus. Cap tractat preveu què passa amb un estat fora de la UE en el qual tots els seus ciutadans són europeus. L’automatisme d’expulsió no és possible perquè no està previst. S’haurà de negociar.

- Les inversions estrangeres a Catalunya han estat les més altes de tota la història al primer semestre d’enguany,1.572 M€, un 20% més que al 2016. Representen el 21% de les espanyoles essent Catalunya el 19% del PIB espanyol.

4) El conflicte es planteja ara en termes de viabilitat legal, no econòmica ni financera.

5) L’independentisme, si vol avançar, necessita aplegar altres grups polítics a les seves reivindicacions. Avui la defensa dels drets civils violentats de manera irresponsable en els darrers dies per un jutjat, que sembla que faci una croada jurídicament amb poc suport, pot ser una palanca que els faci guanyar força.

6) Els polítics han guanyat credibilitat. Pels independentistes el govern de la Generalitat ha demostrat el seu coratge. Pels partits de dretes i també certs unionistes Rajoy fa el que ha de fer i evitarà el referèndum, tal com havia promès.

7) El passat no tornarà. La situació a Catalunya ha canviat per sempre. A Espanya, potser, també.

8) Si els independentistes volen declarar la independència necessiten una ratificació formal que hi ha una majoria de catalans a favor. La independència requereix reconeixement internacional. Sense la demostració d’aquesta majoria el reconeixement no hi serà. Si no hi és, la independència és inviable. Una DUI està abocada al fracàs. És probable que suposés un dany greu per la inestabilitat que implicaria. La qüestió per a les parts en conflicte és què cal fer a partir del 2 d’octubre. Si, com és inevitable, hi ha d’haver una negociació, quines són les opcions de cada banda per iniciar-la en les millors condicions possibles? La situació actual és difícilment sostenible perquè és inestable. És menys sostenible per Catalunya que per Espanya.

Si no hi ha arreu llibertat per votar l’1 d’octubre, i per tant el resultat del referèndum no és concloent, serà necessari un pla. No se’n veu altre que unes eleccions que permetin saber quants ciutadans estan a favor d’una opció o de l’altra. És encara possible un acord en el qual Catalunya vegi reconegudes les seves reivindicacions essencials i sigui això un camí a fites ulteriors, si els catalans ho volen, tal com va passar a Irlanda al 1921. No nego que personalment crec que en Michael Collins tenia raó i l’Éamon de Valera no. El primer era partidari d’acceptar l’ampli autonomisme ofert pel Regne Unit i el segon volia directament la independència. El Parlament irlandès va votar per l’autonomia... i anys més tard va arribar la independència.

La societat catalana és rica, té un PIB per sobre de la mitjana de la UE, els drets dels ciutadans i serveis públics són de qualitat... Aquest és el límit de la reivindicació, no malmetre aquest bé. Fer compatible el seu manteniment amb l’objectiu polític que, pels que el defensen, és viure millor i no pitjor.