En aquesta hora

Quan l’amable lector tingui el diari a les mans, estarem en aquesta hora solemne, essencial, en què Catalunya es juga el seu futur. Tot està per reconèixer, encara. Res de nou ha passat –però ha passat de tot– en aquestes hores, dies i anys precedents. Ara és el moment de la veritat. La història recordarà la data d’avui, siguin com siguin els esdeveniments i els seus resultats. Estem impacients i expectants.

Mentre doctes periodistes i escriptors analitzen a fons l’efemèride, nosaltres girem la vista endarrere per reconèixer i evocar tantes persones que durant tant temps han lluitat per la causa catalana –diguem-ne així– i que no poden estar presents en aquesta hora, perquè ja varen morir. Recordar els que tan aferrissadament promogueren accions, des de diferents vessants, però que varen “estimar amb un desesperat dolor aquesta terra”, i que per un destí inexorable no podran viure aquest temps esperançat.

Cadascun pot fer-se la llista amb els seus absents. La nostra comença amb Francesc Ferrer i Gironès, que de ben jovenets ens va instruir en la realitat de Catalunya, i que lluità amb un testimoniatge exemplar davant del Senat espanyol, i va publicar nombrosos articles i llibres on posa el dit a la nafra dels greuges soferts a mans d’“aquesta gent tan ufana i tan superba”; amb Narcís-Jordi Aragó i Masó, dirigint publicacions amb infinitat d’articles i reportatges on es trasllueix sempre una evident intenció reivindicativa catalana; amb Jaume Curbet, impressor, que sofrí en les seves carns empresarials la censura del règim; amb els promotors del premi Prudenci Bertrana, amb Lluís Bachs Mach al davant; amb Salvador Sunyer, que va iniciar centenars d’alumnes a aprendre la llengua catalana, quan era una quimera; amb Feliu Matamala, que de matinada penjava adhesius als rètols comercials amb un lacònic “en català, si us plau”; amb Enric Marquès, que tornà de França amb un alè nou de protesta; amb Salvador Donato, que omplí les cales amb la nostàlgia del català i el mar; amb Just M. Casero, que promovia moviments de contesta; amb mossèn Modest Prats, que des del púlpit, la càtedra i la premsa assenyalava les mancances democràtiques que encara avui ens afecten; amb Joan Bosch Roura, que agafà les regnes d’aquest diari en un moment crític i durant molts anys el va tirar endavant... És una llista llarguíssima, i cada persona hi té noms a afegir, segons les seves experiències.

Ens dol que ara no ho puguin viure. Trobem consol en aquella vella cançó de foc de camp: “Per què plorar si el meu cor està content? Per què sofrir si ells no poden retornar? Ja fa molt temps van emprendre un llarg camí. Se sent les seves veus cantar: «No tardis, Jack»”