La cosa ve de molt lluny

El primer de març del 1951, desenes de milers de barcelonins van decidir fer tots els desplaçaments a peu. No és que els barcelonins atenguessin un molt bon consell per a la salut, sinó que havien decidit fer boicot a la Companyia de Tramvies. Per què? Doncs perquè l’empresa havia decidit apujar el preu del bitllet, mentre que a Madrid es mantenia estable. “¿No diuen que Espanya és una? Doncs per a tothom igual”, deia un full volant que es va repartir llavors i que convocava la protesta. El boicot va durar vint dies i es va mantenir fins i tot en moments complicats. Però, al final, el preu del bitllet va baixar i el governador civil de la ciutat, Eduardo Baeza Alegría, va ser convenientment destituït.

Va ser la primera gran protesta després de la guerra civil que havien imposat el general Franco i els seus acòlits. Va ser, per tant, una demostració que l’antifranquisme s’estava articulant. I ho estava fent pacíficament. Naixia i es regenerava un moviment social que lluitaria pel retorn de la democràcia.

A què treu cap, tot això? Al fet que l’actitud cívica i democràtica dels més de dos milions de catalans que van votar l’1 d’octubre no és improvisada. Que aquesta transversalitat que caracteritza el moviment en favor de la república de Catalunya té arrels molt fondes. Un no pot fer que un poble es torni cívic de la nit al dia. Al darrere hi ha una feina de dècades. De generacions. No és, com alguns creuen des del miop Madrid castellà, el resultat de cap adoctrinament escolar, sinó el fruit d’una llarga tradició familiar.

Al Madrid castellà els agrada creure, potser perquè així és com funciona la política en aquest territori, que tot el que passa a Catalunya ho mouen uns eixelebrats que instil·len el seu verí a través de les escoles, TV3 i la premsa generosament subvencionada; no com la seva, que és lliure. Això creuen, i per això no s’han adonat del que passa i passarà a Catalunya fins que sigui massa tard. Per al Madrid castellà, que no és ni Espanya ni els espanyols.