1-O, el jorn de la gent i... dels miserables

Des de l’1-O de bon matí (es podria cantar “De matinada han trucat / són al replà de l’escala”) els càntics improvisats s’han anat sumant. Als ja coneguts “Vo-ta-rem” i “No tenim por”, altres com “Els carrers sempre seran nostres” han fet fortuna. Els segadors no ha faltat en els moments més solemnes. Ni L’estaca. Hi ha una altra cançó de Lluís Llach, un tema amb un crescendo impressionant, que podria haver sonat, El jorn dels miserables. No pels milions de votants, pacífics i estomacats, sinó per les forces d’ocupació. Un tast: “Quanta ràbia que tinc, / potser cal ser gos des d’ara; / quanta ràbia que tinc / i no vull pas oblidar-la.” La ràbia, però, ahir va esdevenir orgull i emoció en veure com no va defallir el poble, el demòcrata, independentista o no (que també hi eren).