Indignació i somriures

El Ripollès, com la resta de la nació, viu amb intensitat l’important i definitiu, espero, pas endavant que està duent el poble. L’ambient de normalitat democràtica que es va poder viure a la comarca el dia del referèndum contrastava amb la que oferien les televisions estatals, que semblava que havien tornat a les emissions del blanc i negre de quan la dictadura en tenia el monopoli.

Vaig estar als col·legis de Sant Joan de les Abadesses i Campdevànol. Dues poblacions separades per quinze quilòmetres i socialment molt diferents, defensant cadascuna la voluntat de la gent davant la possibilitat de l’arribada de les forces d’ocupació, que ni tan sols van poder acostar-s’hi. Els camions i tractors a punt per tancar les carreteres feia difícil la seva irrupció. Tant en un lloc com en l’altre les escoles i els voltants eren plens de gent tot el dia. Les barreres que es van alçar a la vora dels centres electorals reflectien perfectament la realitat social de les poblacions. Així, mentre a Sant Joan de les Abadesses la presència de tractors tancant els carrers deixava clara la importància del sector de la pagesia, a Campdevànol els neumàtics apilonats i les barreres de ferro evidenciaven que és una població eminentment industrial. Els descendents dels Sánchez, García o González que van venir fa dècades d’altres punts de la Península, es barrejaven amb els Pous, Guitart o Puigvert amb rels seculars al territori. Només amb una ullada als carrers d’aquestes dues poblacions n’hi havia prou per adonar-se de la transversalitat del moviment, la que no volen admetre des de Madrid i precisament la que omplia la gent de força i de raó.

A l’aire hi surava un esperit festiu i d’alegria com he vist poques vegades. Gent que se saludava per primera vegada, cap discussió i somriures que van donar pas a la indignació a mesura que arribaven notícies de la brutalitat policial espanyola cap a un dret tan bàsic com el de decidir.

I ahir la resposta va ser la mateixa. Tot estava tancat, botigues, bars, restaurants, tallers, fàbriques i centres de serveis van abaixar les persianes. Només els fumadors compulsius i poc previsors com un servidor vàrem patir una mica davant la impossibilitat de comprar tabac. Però, ja ens està bé.

Ahir també es va poder veure un augment considerable d’estelades als balcons, finestres i carrers, mentre, com diu un amic meu, el poder espanyol intentava aturar el riu amb les mans, després de no aconseguir aturar-lo diumenge a cops de porra.