Milers d’històries

A l’1 d’octubre desenes de milers ens vam transformar de cop en conspiradors. Centenars de milers de persones en resistents. I tot això sense comptar que a milions de ciutadans el sentiment d’esperança va superar el de la por. El govern, els líders dels moviments independentistes, els nostres alcaldes, diputats i regidors i també molts periodistes i professionals se l’han jugat. Però tot això no hauria servit sense les petites històries que van protagonitzar milions de ciutadans.

Milions d’històries de votants, com la de l’avi que supera la por i no només vota sinó que arrossega d’altres a fer-ho, o la de la mare soltera que va fer mans i mànigues per poder fer cues d’hores.

Tenim històries nocturnes dels que van dormir als centres de votació, històries de matinada dels que van obrir un col·legi contra tot pronòstic. Tenim històries íntimes, dels que amb la por al cos van amagar les urnes a casa seva i les van portar als col·legis, històries de dolor com les dels que van haver de sortir corrents perquè havien pegat a un amic o un familiar. Tenim històries de tristesa com les dels que van tornar a casa dolguts i fets pols perquè els van furtar el seu vot amb la violència; històries èpiques, com les dels que van plantar cara pacíficament a unes forces armades. Tenim històries emotives, com les que van viure als col·legis que acollien votants represaliats, històries plenes de símbols com les dels veïns que van defensar el seu ajuntament enfront de la policia d’un estat.

Al meu col·legi vam tenir sort, massa aïllat de tot, a la zona nord de Nou Barris, i això ens va lliurar del pitjor. Aquesta illa de tranquil·litat va acollir votants dels col·legis de la zona centre de Nou Barris i Sabadell que van patir l’assalt de les feres. Era molt emotiu fer-los escalf mentre molts d’ells, amb llàgrimes als ulls, per fi trobaven on poder votar. L’escena més emotiva la va protagonitzar un noi que havia sigut membre d’una taula on els havien robat l’urna amb els vots dels seus veïns. Va plorar desfet, abraçat a la seva parella just després de votar.

Però la més comuna és una història d’èxit, allà on érem pocs vam practicar un emmascarament a l’estil català per amagar les urnes, per salvar els vots i per poder fer les actes. Allà on éreu suficients, la solidaritat i la força del grup va dissuadir la barbàrie. Caldrà un llibre per explicar com la logística del referèndum va sobreviure al setge de l’Estat i com vam salvar i mantenir oberts la gran majoria d’urnes i col·legis.

Amb el resultat d’aquestes petites històries vam arrabassar el control del territori a un estat, amb resistència pacífica, escalf comú, solidaritat, enginy i l’emmascarament a l’estil català: al final la majoria de catalans que van voler van votar.