Error reial

Si algú espe­rava que el rei actués com a àrbi­tre en el con­flicte que ens ocupa, anava ben errat. Dimarts, en lloc de donar una res­posta d’Estat va donar una res­posta de par­tit, obli­dant quin ha de ser el seu paper i dimi­tint de la pos­si­bi­li­tat d’eri­gir-se en àrbi­tre. En una inter­venció sense pre­ce­dents, va asse­nya­lar només el govern com a res­pon­sa­ble de la situ­ació i va obrir la porta sense pie­tat a la inter­venció de l’auto­go­vern. L’espe­rada crida al diàleg no va aparèixer en cap moment. El monarca va tenir parau­les per als espa­nyols (els va ano­me­nar fins a vuit vega­des) i per als cata­lans con­tra­ris a les deci­si­ons adop­ta­des pel govern i la majo­ria del Par­la­ment. Cap referència als milers i milers de cata­lans que hores abans havien sor­tit al car­rer arreu del país en una mobi­lit­zació pacífica sense pre­ce­dents per con­dem­nar l’actu­ació repres­siva de la Policía Naci­o­nal i la Guàrdia Civil, ni per les 900 per­so­nes que van viure en pròpia pell les con­seqüències d’aquesta violència. Encara més, no només va igno­rar i menys­prear la majo­ria de cata­lans que recla­men el dret a deci­dir sobre el futur del seu país sinó també tots aquells espa­nyols favo­ra­bles a un referèndum pac­tat. El rei ha comès un error monu­men­tal davant del pri­mer pro­blema d’Estat que se li ha plan­te­jat ati­ant el con­flicte amb un mis­satge que s’acosta als crits de comiat dels agents envi­ats a atu­rar l’1-O. Si que­den monàrquics, que aixe­quin la mà.