“Ara venen”

En la futura constitució de la república catalana s’hauria de prohibir l’ús del Whatsapp més enllà de les trifulgues amoroses, dels missatges de tranquil·litat als pares en una nit d’eufòria juvenil, i de les llistes de la compra que algú et recorda gràcies a l’aplicació. Per a tota la resta, fora. És igual que sigui impossible de fer-ho: alguna cosa ens inventarem. El que és prioritari és la dissolució immediata dels grups. Bé, deixarem que subsisteixen els de pares i mares de l’escola, els de cosins i els del grup de pàdel, però només per a casos d’urgència (una convocatòria de l’AMPA, el naixement d’algú que amplia la família, i el canvi d’horari i de pista del partit). Per a la resta, prohibició.

Aquests dies, vulguis o no, els grups s’han multiplicat. I encara es multiplicaran més. Els “indepes que caminen” (i que es perden, enmig de la massa), els “votarem”, els “hem votat”, els “sempre ferms”, els “no tenim por”... I molts més, per descomptat, amb l’afegit que tu, per a o per be, perquè vols o perquè t’hi han col·locat, pertanys a uns quants d’aquests grups. Amb tot el que això vol dir: fotos repetides, vídeos repetits, avisos repetits, rumors (sense confirmar) repetits, rumors (confirmats després) repetits, enllaços repetits.

No dubto de l’eficàcia dels canals de comunicació, però arriba un moment, quan l’esperança i el neguit van de bracet i arriben plegats (ara l’eufòria en un grup; ara el mal temps, en un altre) que ja no saps distingir si et parlen d’uns infiltrats que corren per la manifestació, de la necessitat d’anar a un determinat lloc (i, sobretot!, no pas a l’altre), de l’última consigna verament verificada o de la facècia més divertida, que n’hi ha. A mi, l’“ara venen” de diumenge em va destrossar els nervis. Segur que va ser efectiu i va contribuir a la defensa de les urnes, però és claríssim que jo no estic dotat per a tanta immediatesa acumulada. A més, un dia d’aquests hauré de fer neteja. Hi ha un vídeo que el tinc arxivat vint-i-tres vegades.