U d’octubre a Farners

Els cinc tocs del campanar que arriben tard perquè tothom ja està despert. La por per un plugim que no mulla. Les safates dels forners i pastissers que maten les pessigolles a l’estómac. Aquells termos cafeters d’origen desconegut. La gentada. Les converses neguitoses. L’albada entestant-se a dir que no, que no és una metàfora, que s’està fent de dia. Les consignes per l’altaveu. Les incògnites. El teu company de tertúlia que, tot d’una, es penja una credencial i et diu rient que “ara mana”. L’enveja despertada pels primers que entren a votar. Els ordinadors aclaparats per la riuada. Els esforços dels membres de mesa. El votant que plora perquè tem la inutilitat del seu gest. Milers d’inutilitats útils. El desconcert. La paciència, la infinita i cívica paciència. El primer plugim de vídeos com cops de puny a la boca. El socialista que passa per allà i que s’avergonyeix de mirar-te de fit a fit. L’agermanament dels militants de la CUP, ERC, MES, PDeCAT. Els d’Òmnium, els de l’ANC, els de la Sega, els escoltes. Els cuiners anònims dels macarrons i de la botifarra. Els ordinadors per fi alliberats del segrest. I més vídeos. El plugim de notícies bàrbares que sí que mulla. L’autocar d’una empresa que ja sempre més es dirà Plenaudàcia. Els tractors que arriben per enfrontar-se a unes males herbes. I més vídeos. El somriure còmplice dels conductors a qui han bloquejat els carrers. Les iaies una mica més segures. Els mossos d’aquí i els gossos d’allà. Els centenars de votants que es queden amb les ganes. El mal de peus. La determinació, que no en fa gens. La ràbia continguda del “no passaran”. L’alcalde, parlant per boca d’un fotimer de compatriotes: “Deixeu-m’ho dir: són feixistes!” Els aplaudiments a la policia nacional de debò. La cervesa reparadora a la plaça. El culer a qui fa vergonya el seu Barça. El primer recompte de ferits arreu. El mot Europa a la boca de molts. El pallasso primer que ha sortit a la pantalla (diu la ley, la ley, la ley). Les riallades. El puntet de làser fent-li esgarrinxades a la cara. El pallasso no nacionalista segon, que no diu res perquè si ets guapo, tires l’ham i prou. Els tertulians. Les anàlisis. Els que si tombes i els que si gires. El president Puigdemont, plas, plas, plas. L’hora d’anar al llit. El mal que fa l’esquena. La trobada de cada farnesenc udoctubrista amb el seu mirall. El mirall que li torna l’última imatge del dia: dignitat.