Manifestos

Fa alguns dies, El País publicava un manifest signat per un miler d’artistes i intel·lectuals contra el referèndum de l’1 d’octubre per considerar-lo una “estafa democràtica”, mancat de garanties i poc representatiu. Si repassem els signants, trobem majoritàriament personalitats vinculades al que Íñigo Errejón denomina “Règim del 78”, emmarcades dins del que havia estat el progressisme dels anys setanta i vuitanta. Entre aquests, poques desenes de catalans els quals, a més de compartir característiques amb la resta, en general depenen de les connexions professionals amb Madrid. Si examinem el document, el context, el mitjà i els noms, no és difícil arribar a la conclusió que la iniciativa respon a la necessitat de donar cobertura, per l’esquerra oficial del PSOE, a la repressió del postfranquisme del PP.

Els manifestos són armes polítiques que solen tenir conseqüències personals. Qui això escriu ho constata, perquè al llarg de la seva trajectòria n’ha signat un munt, i això li ha suposat el tancament d’unes quantes portes. Solen respondre a determinades causes que busquen aprofitar-se de la influència social dels intel·lectuals, que en les societats occidentals tenen la capacitat d’inspirar, il·lustrar i guiar l’opinió pública, fet que resulta temptador per al poder.

De manifestos n’hi ha de dos tipus: els que tracten de qüestionar l’ordre, i els que tracten de preservar-lo. Un exemple del primer cas és la Carta 77; del segon, la doctrina Jdànov. La Carta 77 qüestionava l’absència de llibertats individuals, la censura, la persecució dels dissidents a la Txecoslovàquia posterior a la invasió soviètica de 1968. Les conseqüències personals i professionals per als signants fou molt dura, i contestada i blasmada tot seguit pels artistes i escriptors (molts més en nombre i molt menys en qualitat) que es beneficiaven de la protecció del règim comunista. Václav Havel, l’impulsor, fou empresonat; altres no van poder publicar durant anys, foren assetjats, intimidats o vigilats permanentment per la policia, van tancar-los els mitjans i destruir les seves vides. Per contra, la doctrina Jdànov, instaurada durant l’estalinisme i estesa a l’URSS i els seus satèl·lits, obligava qui volia tenir feina, èxit, reconeixement i canals d’expressió a sotmetre’s a una ortodòxia absoluta fonamentada en l’adhesió al règim, i l’atac als dissidents. En altres termes, a ser complaents amb un poder al qual justificaven intel·lectualment.

El manifest d’El País recorda la doctrina Jdànov. És molt possible que molts dels signants creguin sincerament en el seu contingut, tanmateix no és més cert que la qüestió del referèndum deixa ben clar que, a nivell intel·lectual, Espanya s’assembla sospitosament a la RDA de la pel·lícula La vida dels altres, on s’assetja els dissidents del règim, s’arruïnen reputacions, es bandeja el diferent. Els fets d’aquests dies demostren que a Espanya es coarta la llibertat d’expressió. El tancament de webs, les

amenaces a mitjans, el maltractament de la policia a periodistes, el trist paper dels mitjans públics o l’oligopoli dels mitjans privats així ho demostren. La fragilitat de la indústria cultural implica que pretendre viure de la cultura depèn de polítiques públiques, del mecenatge privat o de caure simpàtic al mandarinatge de l’establishment. Mantenir-se a la cresta de l’onada té un preu.

D’ençà uns anys, la doctrina Jdànov-castissa exigeix qüestionar ontològicament Catalunya, potenciar la imatge que som “uns altres” allunyats del suposat cosmopolitisme, promoure el supremacisme cultural castellà. En els darrers dies, bona part de l’opinió pública ens ha interioritzat com a enemic interior al qual el nacionalisme espanyol pot bordar impunement. L’“a por ellos”, seguit de clamorosos silencis còmplices ha deixat ben clar en la consciència col·lectiva de què va tot això. Defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya té un preu que la majoria d’intel·lectuals professionals no estan disposats a pagar. Suso de Toro va gosar plantar cara i fou defenestrat com a avís per a navegants. El capteniment de molts catalans amb relació professional amb Madrid, té la seva lògica. Molts es veuen forçats a triar entre perdre el 20% o el 80% del seu mercat.

És humanament comprensible la tria de molts signants. Per contra, és moralment inacceptable. La defensa del règim del 78 ja va passar anteriorment per episodis tan bruts per a la intel·lectualitat progressista com el silenci còmplice de la calç viva, o, a Catalunya, de l’onada de tortures de l’operació Garzón, el 1992. Els intel·lectuals del règim difícilment poden rectificar i fer altra cosa que fer costat a un estat que ha mostrat el seu veritable rostre autoritari. Un règim que pot enfonsar-se a la mateixa velocitat que el seu prestigi.