Tribuna
DUI? Estratègia
Si ho volem perdre tot, fem la DUI ara mateix. Però d’herois nacionals sacrificats, ja en tenim prou. D’humiliacions històriques, també. Ara que ja es té el carrer, i que molts indecisos han vist realment qui tenim a davant, ara que en un referèndum lliure i acordat guanyaríem de carrer, ara no es pot fer una DUI sense suport internacional immediat, i sense finançament. Ara cal fer una marrada en el camí, per més que potser ja no hi som a temps, car l’Estat espanyol ha carregat tot l’arsenal per passar-nos per sobre des del moment que fem un sol i mínim pas més contra la “seva” sobirania. Cap país important està disposat a passar més enllà de l’“això és un afer intern”. Els periodistes, els observadors internacionals jubilats i l’ONU, secció drets humans (?), no són ningú, no tenen poder. La gent al carrer amb flors i nens i avis, quan la bèstia es desferma, no són cap poder. El pacifisme, passi el que passi, no és cap poder. El poder s’assoleix quan tu tens una cosa i l’altre no la pot tenir. Què tenim: la gent i el vot. Molt bé: a les autonòmiques érem el 48%. Com tothom sap, això no és la majoria. Malgrat tot, s’ha fet una llei de referèndum i el referèndum, i una llei de transició nacional. El referèndum són 2.200.000 vots, més els que ens van escapçar, fàcilment arribes a gairebé tres milions, que és majoria suficient. Per això van anar contra les urnes, perquè el guanyàvem. Però no val, ho sabem, no ens enganyem, no val a escala internacional, diguin el que diguin totes les bones persones que ens van venir a observar el dia 1. Però ja sabem que som majoria. Les càrregues violentes del diumenge fan que probablement aquesta majoria, ara, en una nova votació, s’elevés a cotes realment altes, del 60 al 70%. No és cap bogeria. Si fem la DUI dilluns, dimarts no tenim ni govern ni parlament ni policia ni podem convocar eleccions, i potser tenim partits polítics prohibits. Ningú mourà un dit per nosaltres, a part de quatre escarafalls, i nosaltres, eterns pacifistes, a part de ser atonyinats novament, no podrem moure cap dit, perquè no tindrem com. Això sí, podem ocupar les places i fer pícnic tot l’any. Per tant, s’imposa trobar una estratègia per poder aconseguir o bé un referèndum, forçat internacionalment, o bé unes noves eleccions plebiscitàries, amb llista comuna només per proclamar la independència, i cercar d’una manera o altra la legitimitat democràtica d’una majoria generosa, única manera que potser, i dic potser, Europa hi intervindria, i Madrid començaria a entendre alguna cosa. És a dir, paciència, i tenir clar que caldran uns anys més de feina per poder assolir convenientment la independència. Si fem la DUI, o ve seguida d’una insurrecció popular que prengui els llocs del poder i estigui disposada a defensar-los, cosa que no es preveu, o bé enfonsarem per un parell de generacions com a mínim la possibilitat que Catalunya sigui un estat. PDeCAT, ERC, CUP, penseu-vos-ho molt bé. A molts espanyols, i a la resta del món, els importa un rave que tinguem raó. El que els importa és que tinguem poder. Tenim poder? Del que ells fan servir, no. De clavells a terra trepitjats, ja n’hem vist massa. Cal estratègia, i no pot ser frontal. No és rendir-se a res, és pensar, i no donar-los el plaer de l’envestida, que l’estan esperant.