Problema d’Estat

De mica en mica ha anat traient el cap a l’escena pública. Una bandera per aquí, una aparició per allà i una concentració més enllà. Es comença així i s’acaba fent acte de presència en totes les grans mobilitzacions. Ara ja a cara descoberta. I a garrotades. Una de les grans fantasies alimentades en els darrers anys és que a Espanya no hi ha extrema dreta. El fet que no hi hagi un partit ultra com existeix en altres països s’explica perquè segurament sempre s’han sentit prou còmodes amb els postulats d’altres formacions, com el PP. Hi convivien forces més o menys residuals que fins fa uns anys només es deixaven veure per Barcelona en la celebració del 12 d’octubre i poc més. Les coses han canviat d’un temps ençà. I especialment en els darrers mesos. Els hem reconegut davant de Catalunya Ràdio, impedint la normal entrada i sortida de diputats i polítics en un acte convocat per Units Podem a Saragossa, amb banderes preconstitucionals i salutacions feixistes a la manifestació de diumenge per la unitat d’Espanya i rebentant a base de cops la mobilització de la Diada del País Valencià. Amb total impunitat. Sense que ningú els ho impedís. La legitimació de la violència porta a això. Que el govern espanyol i el rei entonin l’A por ellos i no condemnin la repressió policial de l’1-O alimenta una extrema dreta que se sent cada cop més forta. I això no és un problema per a Catalunya, és d’Estat.