Codonys de Saidí

Una amiga que ha passat per Saidí em porta un parell de codonys collits de l’arbre. No és una recol·lectora furtiva: l’arbre és propietat d’uns coneguts seus. Saidí, al Baix Cinca: el poble de Joaquim Ibarz, un dels responsables de la meva vocació periodística, quan el llegia al Tele/eXprés al sortir, al vespre, primer de l’escola i després de la universitat. Quan vaig fer el servei m’hi vaig subscriure per seguir-lo llegint cada dia. Ho feia també al vespre, acabada la instrucció. Hi havia dies que no arribava i d’altres que ho feia amb alguna pàgina arrencada. Parlo de l’any 1974. Vaig conèixer personalment Ibarz a Monterrey de Mèxic, país on La Vanguardia el tenia de corresponsal. Monterrey aspirava a organitzar la segona edició del Fòrum de les Cultures que Barcelona s’havia inventat i un grup de periodistes vam ser convidats a observar-ne els preparatius. Era una home gros, simpàtic, solter, d’ull molt viu per captar la notícia. Era més gran que jo, però el dia que ens acomiadàvem em va cedir la paraula per mostrar l’agraïment a les autoritats en nom del grup. Més tard va emmalaltir i va anar a morir a Saidí. El poble, també, de Francesc Serés, articulista combatiu i escriptor de frontera ara establert a Olot. Del secà de la Franja a la Fageda d’en Jordà. Els de Saidí que conec escriuen, són catalanistes i belluguets i cultiven els contrastos.

Els codonys presenten la imatge que se n’espera: grossos, tibats, bonyeguts i d’aquell color que no sap si tirar cap al verd o cap al groc. Com que no es poden consumir a la valenta i no en sé extraure confitura, destinació final d’aquesta fruita, situo les dues peces sobre la taula del menjador i així decoro la casa de tardor.

Ahir era la Mare de Déu del Pilar. Abans hi havia moltes més dones que no pas ara que es deien Pilar o Pili i que feien el sant aquest dia. Abans, també, els sants se celebraven molt. Els agraciats amb el nom del dia arribaven a fer recepcions a casa seva. Cada 12 d’octubre, els meus pares se sentien obligats a anar a felicitar una Pili, una senyora gran, monumental i pintada com un cromo que no hauria acceptat un desdeny. Jo anava al cine i, en acabat, em dirigia a la casa de la senyora a rescatar els pares i a fer els honors a la mestressa, que tampoc m’hauria perdonat un desaire. Una copeta de xampany Lumen dolç, unes pastes, i cap a casa. Feia més fred. Avui vaig amb mànigues de camisa i llavors circulàvem més abrigats pels carrers anteriors al canvi d’hora i a la il·luminació universal de les ciutats. S’ha de donar la raó als analistes del canvi climàtic. Pateixo pels codonys: que amb tanta calor no se m’estovin, es facin ells mateixos confitura i no em serveixin de benvinguda a una estació cada any més inexistent.