Desagraït

El col·lec­ci­o­nista francès Phi­lippe Méaille ha anun­ciat que s’empor­tarà les 800 obres que el 2010 va dipo­si­tar al Macba per “raons de segu­re­tat” davant la “ines­ta­bi­li­tat política de Cata­lu­nya”. Méaille pot fer el que vul­gui amb la seva col·lecció, per des­comp­tat, però els para­noics argu­ments que ha posat per reti­rar-la del museu català, donant a enten­dre que no pot garan­tir la pro­tecció de les obres, són, a part de fal­sos, d’una gran mes­qui­nesa. Aquest col·lec­ci­o­nista faria bé de recor­dar que va ofe­rir el fons, espe­ci­a­lit­zat en el col·lec­tiu Art & Lan­guage, a molts museus fran­ce­sos i cap en va voler saber res. Al Macba va tro­bar gent sen­si­ble que sí que el van saber apre­ciar, i no només això. L’acord de cessió va impli­car una gran inversió per a la res­tau­ració i l’estudi de les peces, assu­mida ínte­gra­ment pel museu, com a pas previ a l’expo­sició que es va fer el 2014. Des de lla­vors, el Macba ja tenia un interès rela­tiu per seguir cus­to­di­ant aquesta col·lecció tan cos­tosa de man­te­nir i, de fet, no estava gens clar que el dipòsit fos per gaire més temps. De tot això, ja se n’havia començat a par­lar i se n’hau­ria seguit par­lant per tro­bar la solució més justa per a les dues parts. Fins que Méaille ha tirat pel dret. Ha demos­trat ser un des­a­graït amb un museu que li ha cui­dat i ha afe­git valor a les seves obres (que ara expo­sarà al seu château de la Vall del Loira). Senyors del Macba: trac­tes amb aquesta mena de col·lec­ci­o­nis­tes, mai més.