On som i on anem

Sense ànim de crítica per als que lideren el moviment en què restem immersos la majoria dels catalans ben nascuts, i menys encara voler ensenyar res de res a ningú, em declaro interessadíssim en l’afer que causa malestar, inquietud i un cert respecte –per no dir por– en veure de què són capaços el gobierno y las fuerzas de represión estatales, que han actuat (on han intervingut) a cops de porra, puntades i un llarg repertori d’atac a les persones de totes edats i sexes. S’han de sumar al moviment un selecte nombre de jutges, fiscals i més autoritats que s’han divertit empresonant membres del govern, parlamentaris i més, penant-los amb presó i sancions econòmiques de xifres que no havien emprat mai ni amb els malfactors.

No ens hem d’enganyar creient que el gran desplegament de personal dels mitjans de comunicació estatals, europeus i alguns de més lluny correspon a l’interès dels seus governs. Els moviments mundials proindependència difícilment han obtingut mai ajuda oberta i generosa de ningú. Una cosa és parlar i parlar, apuntar altres solucions pensant que algun país tradicionalment amic i col·laborador en afers econòmics, pot fer quelcom més que donar-nos ànims. Generalitzant i llegint les històries de les independències del segle passat, empipa dir-ho, però els pocs que l’han assolit no han rebut altra ajuda que moral –escrita i parlada– i ben bé res més.

En aquest moment la independència de Catalunya es troba en stand by. Quan el president Puigdemont procedia a la proclamació de la remenada, discutida i amenaçada independència, sorprenentment, deixà en suspens el final del procés i optà per esperar una setmana o més, quelcom que, segons ell, podrà afavorir el diàleg d’aquest llarg, costós, transcendent i difícil final. La sorpresa ha estat general per la inesperada parada –una mena d’“alto el foc”–. Hom no dubta ni un moment de les decisions i de l’actuació en general que ha pres fins ara. Al darrere de la seva valenta i decidida actitud, que a vegades podria semblar un xic improvisada, hi ha un cervell fred, calculador, analista de les qüestions complicades i de cap manera precipitat. Potser no sabrem l’autèntic motiu que el portà a prendre una decisió que dona a l’enemic el pitjor que se li pot donar: temps. En Rajoy ho sentia i no ho entenia, cosa que succeeix sovint. Té sort amb la seva “segona”, de la qual penso que deu passar-li els folis escrits amb cullerot.

Què passarà? Vet ací la qüestió! Potser Catalunya no havia passat mai per una situació semblant. Hom ha de pensar que en aquest moment la direcció que agafi en Puigdemont serà la més important que haurà pres durant la seva atrafegada vida política de president. Des del meu modest racó, li desitjo encert i sort, pel bé de Catalunya. Visca!