L’abans i el després

Em fa l’efecte que ahir hi va haver un abans i un després. I que no serà un abans i un després qualsevol. Perquè s’hi han atrevit. Presó sense fiança per a Jordi Sànchez, president de l’ANC, i per a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. Estic, francament, perplex. Commocionat. Han dinamitat, definitivament, el diàleg. El mateix dia que el president Puigdemont proposava diàleg a Rajoy (“li demano que concretem, el més aviat possible, una reunió que ens permeti explorar els primers acords”), la resposta va ser terrible. Presó sense fiança. Una barbaritat. Em sembla que la d’ahir no va ser només la resposta al que va passar els dies 20 i 21 de setembre, com diu la resolució judicial, sinó que va ser, també, una resposta a l’1-O. I em sembla, sincerament, que hi haurà un abans i un després. Els mateixos afectats, en una altra jugada que demostra com de difícil és fer callar a qui no vol callar, van dirigir-se ahir mateix a la població a través d’un vídeo demanant-nos calma i serenitat. Ells, que acabaven d’entrar a presó. Costarà. Perquè si alguna cosa va generar ahir aquesta decisió va ser un estat d’indignació. Se sentia, s’olorava, es flairava i es respirava indignació. Perquè anar a presó, l’any 2017, per haver capitanejat una manifestació pacífica (com ho van ser totes les de la Diada) no pot generar gaire res més que indignació. Els he de confessar que aquests darrers dies, veient alguns gestos, d’aquí i d’allà, em vaig arribar a creure que potser sí, que potser en algun moment algú s’asseuria en una taula a parlar. Aquest cop l’il·lús he estat jo. Il·lús i ingenu. No vaig comptar que, efectivament, quan es tracta de mobilitzar l’independentisme, l’Estat mai no falla. I ahir ho va demostrar una altra vegada. Rajoy rebutjant una nova proposta de diàleg, i l’Audiencia Nacional, hores més tard, empresonant Sànchez i Cuixart. Sento vergonya, francament, d’un Estat que en ple segle XXI té presos polítics i pànic a negociar. On ets, Europa? Sento vergonya i els volem a casa. I per això només podem fer una cosa, i és no caure en la provocació. Un cop més, la resposta ha de ser serena, pacífica i multitudinària. Però a ningú no se li escapa que venen dies complicats. I que ahir hi va haver un abans i un després.