Una premsa d’estat

Els lectors de diaris hem vist amb estupor la vulneració flagrant i sistemàtica dels més elementals principis del periodisme per la premsa de Madrid. La seva bel·ligerància amb relació al gran tema, el procés i la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, ha laminat seriosament la seva credibilitat. Causa vergonya aliena i profunda decepció professional destapar l’hemeroteca i constatar dia rere dia com els diaris, els de paper i els digitals (aquests amb algunes excepcions), feien bo el model de control i propaganda que Chomsky atribuïa als mass-media nord-americans.

Davant les demandes del govern legítim de Catalunya i de la majoria parlamentària, la negativa contumaç de l’Estat espanyol per obrir vies de negociació s’ha basat en el control absolut per part del PP dels diversos poders de l’Estat. És discutible si el govern del PP ha aconseguit eliminar la separació dels tres poders clàssics. Però, no hi ha dubte que Rajoy ha aconseguit la lleialtat del “quart poder” a la seva estratègia del “no puedo ni quiero”.

La intervenció del “quart poder” espanyol en l’evolució del procés i del conflicte, en la definició d’actors i de temes, en la construcció de micro i macrorelats, en la criminalització del procés, en la pugna per imposar marcs tancats de referència a l’opinió espanyola i a la internacional, ha estat d’una envergadura imponent, mai vista. Tanmateix, la independència de Catalunya ha passat de ser un “no-tema” pel govern de Rajoy, a esdevenir trending topic a escala mundial. El miler de periodistes acreditats al Parlament de Catalunya el passat 10 d’octubre ho testifica. Ara bé, les actuacions periodístiques en la creació de discurs i narratives sobre el procés presenten modalitats variades.

La meva hipòtesi és que el conflicte catalano-espanyol ha generat tres blocs ben diferenciats d’intervenció periodística: el de la premsa i cadenes de Madrid; el mapa català de mitjans i opinadors; i el bloc internacional de mitjans de referència. Per raons d’espai, només examinaré amb cert detall el primer bloc. Però, el comportament dels mitjans catalans en relació amb tot el procés oferiria moltes claus per entendre la situació, igual com la impressionant cobertura dels grans mitjans de tot el món amb un relat molt acurat dels fets i del conflicte polític.

L’interès per la intervenció dels grans mitjans de Madrid amb relació al procés neix del seu comportament heterodox respecte dels estàndards deontològics del periodisme en democràcia. Què diria C.P. Scott, el fundador del Manchester Guardian, que definí el 1921 la independència com el valor suprem del periodisme, autor del “comment is free, but facts are sacred”, si hagués llegit portades com, per exemple, aquestes: “La Generalitat lanza a la población contra el Estado” (El País, 30-9-17) o “Puigdemont usará niños como ‘escudos humanos’ en los colegios” (La Razón, 29-9-17) o “Los radicales de la CUP aparcan la violencia hasta el 2-O” (ABC, 17-9-17) o “Farsa y chantaje” (El Mundo, 11-10-17, sobre la declaració de Puigdemont). Això era informació? Tot i la crisi de la premsa de paper, no podem ignorar l’impacte d’aquestes portades: són icones eficaces i estables, profusament reutilitzades en les teles “amigues” i en les xarxes. Editorials camuflats. Armes de combat.

La novetat d’aquest procés històric ha estat la reconversió de la premsa de Madrid en una premsa al servei de l’Estat. En una premsa d’estat. Millor, en una estructura de poder al servei d’un estat contra un altre (projecte d’estat). Així, la pulsió anticatalana del govern del PP i d’altres instàncies de la nomenclatura ha amarat les línies editorials i les rutines professionals de la gran majoria de redaccions de la capital del regne. I per sintonia, les de molts altres mitjans d’influència regional. L’evidència més sorprenent d’aquesta involució ha estat la deriva del diari El País cap a la mateixa caverna hipernacionalista dels altres tres (ABC, El Mundo i La Razón).

Per més que no sigui desitjable una realitat mediàtica i periodística com la detectada a Madrid, val la pena d’identificar les raons profundes de la seva actuació com a imprescindible estructura d’estat. I de preguntar-nos si Catalunya, amb una pluralitat teòricament encomiable de mitjans i d’opinions, però amb una oposició frontal a la independència de diaris com La Vanguardia i El Periódico, més la contribució entusiasta de totes les cadenes espanyoles de TV amb el 80% de l’audiència, podrà aspirar a obtenir una àmplia majoria social i emocional en favor de la via catalana cap a l’estat propi.