Coratge

Hem après tantes coses aquest mes. Hem après que els catalans no estem condemnats a ser covards i mercaders i que això era una ideologia per mantenir-nos dedicats a l’economia i a la cultureta i resignats a no tenir poder polític real. Hem après a lluitar pacíficament. Hem après a convertir la nostra victimització i indignació secular amb Madrid en un relat positiu que explica a tot el món que nosaltres som els bons, els oprimits però també els valents. Hem après a despullar les ideologies que ens volen fer descarrilar, des del processisme de Ferran Rodés fins al cinisme d’Évole, des de la vulgaritat d’Oliu fins a l’esteticisme de Colau. Hem après a viure sense les fantasies anteriors, com ara que el Barça és més que un club o que Europa no permetrà segons què.

Una altra cosa essencial que hem après és la disciplina de continuar avançant malgrat la dificultat de saber si estem seguint l’estratègia més bona. Tot i no entendre o no estar d’acord amb la declaració suspesa del dia 10, els independentistes, que abans ens haguéssim tirat els plats pel cap, hem continuat units –expectants, impacients, però units–. I és que vivim en la incertesa pròpia de la guerra, una incertesa que passa en tots els àmbits de la vida, però en la guerra és determinant perquè, vaja, perquè a cada decisió t’hi va la mateixa vida, que en el nostre cas vol dir la vida política col·lectiva.

Al tractat de teoria de guerra Vom Kriege de 1832, Carl von Clausewitz posa l’exemple de Napoleó per mostrar que a la guerra la conveniència de cada estratègia només es pot avaluar a posteriori. Escriu: “No es pot dir perfectament que el 1805, el 1807 i el 1809 Bonaparte va mesurar correctament el seu enemic, i en canvi el 1812 no? En els primers casos, tenia raó; en l’últim, es va equivocar; i això ho podem dir perquè el desenllaç ho demostra.” (II, V) Per tant, si d’una banda la batalla d’Austerlitz contra l’exèrcit austro-rus el 1805, la conquesta de Prússia i Portugal el 1807, o la batalla de Wagram contra Àustria el 1809, confirmen que Napoleó va ser un comandant magistral, d’altra banda la invasió fracassada de Rússia el 1812 demostra el contrari: que Napoleó era una figura catastròfica que mereixia l’exili a Elba i Santa Helena.

Tot fa pensar que el desenllaç del nostre conflicte serà la independència. Tot i així, mentrestant hem de continuar avançant en un terreny en què els encerts només es coneixen un cop es veuen els resultats i en què hem de seguir cegament el president però alhora empènyer-lo perquè no s’encalli. Per fer això, les cites famoses de Napoleó sempre són reconfortants: “El coratge no és tenir la força per avançar; és avançar fins i tot quan no tens la força per fer-ho.”