És clar que tenien nom!

A Car­les Puig­de­mont, amb la meva soli­da­ri­tat.

En començar a mirar el lli­bre titu­lat Tenien nom em va venir al cap un acu­dit antic que se li pot apli­car. Però si abans ens feia gràcia, en aquest cas ens fa esgar­ri­far. De pri­mera intenció pot resul­tar més fred que una nevera, però quan s’hi va pen­sant i, sobre­tot, si s’hi troba esmen­tat algun cone­gut, en rea­li­tat fa fere­dat. Tot vingué d’un mes­tre que ens insis­tia que llegíssim almenys una estona cada dia i, una vegada, per fer-se emfàtic, ens digué que, si no teníem res més, agaféssim un d’aquells llis­tats de telèfons que hi havia sem­pre a l’abast encara que no es tingués aquest ser­vei a casa, i un espa­vi­lat el va repli­car dient-li que era una obra amb massa per­so­nat­ges.

Quan vaig tenir a les mans Tenien nom, que no és més que una, molt llarga, llista de noms, em va venir al cap aquell acu­dit, però resulta que, si les per­so­nes que figu­ra­ven als llis­tats era perquè tenien telèfon, els d’aquest lli­bre hi són perquè van ser afu­se­llats –assas­si­nats, diria– per les auto­ri­tats fran­quis­tes, a les ter­res de Lleida, entre l’any 1938 i el 1963. Amb molt poques excep­ci­ons, si és que n’hi ha alguna, la justícia no actuà pas con­tra delic­tes de l’ordre comú amb tanta duresa. En crims d’aquest tipus s’era benèvol; el càstig aquí es devia al fet de no accep­tar supo­sa­da­ment els pre­cep­tes fona­men­tals d’“una, grande y libre”, el naci­o­nal­ca­to­li­cisme, el cau­di­llo i tot allò que ja sabem... Tal­ment com fa molt poc han posat les mans damunt de dos Jor­dis, acu­sats de sedició, com en aquells temps, i en canvi han indul­tat al mateix temps sis delinqüents de l’ordre comú, entre els quals hi havia tra­fi­cants de dro­gues que deuen haver pagat bé, ales­ho­res, amb gran faci­li­tat eren pas­sats per les armes.

A qui li agra­din les estadísti­ques, se li pot expli­car que durant aquell quart de segle que el règim pre­co­nitzà i celebrà amb l’epígraf “25 años de paz”, només a la província de Lleida mata­ren de mit­jana més de qua­tre-cents éssers humans cada any. Són més de qua­ranta feri­des ple­nes de sang, que no hau­rien de cica­trit­zar mai, les que dei­xa­ren cada mes en el tei­xit d’aque­lla soci­e­tat: vídues, orfes i tanta gent que mai dei­xa­ren de tro­bar-los a fal­tar. No cal dir que és una llista que posa la pell de gallina i, en molts casos, com el meu, ens ha fet plo­rar. D’on ha sor­tit aquesta denúncia tan con­tun­dent, docu­men­tada cas per cas i poble per poble, sense cap mena de dubte? Doncs de l’estudi d’una extra­or­dinària, ínte­gra, minu­ci­osa i com­pro­mesa pro­fes­sora de la Uni­ver­si­tat de Lleida, amb l’ajuda de dos col·labo­ra­dors més joves. Ella es diu Con­xita Mir; ells, Albert Rafael Cots i Gabriel Ramon-Molins. Com a tots els qui han tres­cat pels arxius estic al cas de la fei­nada que sig­ni­fica haver fet aquesta llista de vícti­mes de la repressió fran­quista a les ter­res de Lleida (1938-1963) acon­se­guint que, de cada un dels mem­bres d’aquest enorme con­glo­me­rat, se’n recu­peri el nom, se sàpiga on van morir i algu­nes dades més. Ja és alguna cosa. Tants n’hi ha encara de qui no s’ha sabut mai més res.