Atrinxerats

En aquest moment d’incertesa, amb la 155 activada i la possibilitat d’activació de la DUI, continuo lamentant l’actitud de tanta gent que, a Catalunya mateix i a la resta de l’Estat espanyol, es considera d’esquerres. Lamento el seu silenci i fins el seu consentiment pel que fa a les mesures repressives adoptades pel govern espanyol i els seus còmplices davant de la insubmissió catalana popular i governamental. També lamento moltes de les seves paraules, que reflecteixen la seva incapacitat per entendre les motivacions de l’independentisme català i la naturalesa d’un moviment que, en la seva pluralitat i complexitat potser no exempta de contradiccions, transcendeix el nacionalisme merament identitari. Precisament és això: contràriament al que diuen, sense cap mena de vergonya de vincular-nos al nazisme o als partits xenòfobs que malauradament emergeixen a tants de països europeus, no és un moviment fundat en l’exclusió, arrapat a uns interessos econòmics (cada cop importa més la dignitat que els diners) i confinat a una perspectiva aliena a les necessitats i el dolor de la resta del món. Tanmateix, exercint el menyspreu i fins l’insult sistemàtics, aquesta part d’esquerrans (com així es consideren) no hi entén res i no veu que és un moviment en contra de l’autoritarisme i d’una legalitat imposada com un mur infranquejable que no accepta revisar-se per afrontar conflictes polítics; d’un moviment que pensa en global per actuar localment a la recerca d’un poder de proximitat i que, per tant, posa en qüestió l’organització territorial basada en els grans estats-nació. No veuen res perquè s’han atrinxerat en quatre tòpics suposadament d’esquerres: el nacionalisme és de dretes, burgès i insolidari. No entenen que pugui afirmar-se un independentisme sense fronteres perquè s’ha fet un pas més enllà del vell nacionalisme amb un desig d’apoderament ciutadà. Una esquerra que no lidera una revolta és esquerra?