D’infart

Ahir, que va ser un dia d’infart, de Dra­gon Khan, de nego­ci­a­ci­ons soter­ra­des i d’alts i bai­xos emo­ci­o­nals, vam tor­nar a veure un Puig­de­mont en estat pur. A la seva. Tan a la seva que a pri­mera hora no el va enten­dre gai­rebé ningú. Però ell va fer allò que va creure que havia de fer, inde­pen­dent­ment del que alguns li acon­se­lla­ven. Va tor­nar a inten­tar, un cop més, un pacte amb el govern de l’Estat. “El meu deure i la meva res­pon­sa­bi­li­tat és esgo­tar totes les vies, abso­lu­ta­ment totes, per tro­bar una solució dia­lo­gada i pac­tada en un con­flicte que és polític’”, va dir a mitja tarda després que fra­cassés defi­ni­ti­va­ment (si és que hi ha res defi­ni­tiu) qual­se­vol nego­ci­ació. A canvi de sal­var les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes que ell veia peri­llar i d’excar­ce­rar els Jor­dis, estava dis­po­sat a pas­sar a la història com un traïdor. Un preu molt alt, altíssim, que va demos­trar que estava dis­po­sat a pagar. I per a això també s’ha de ser molt valent. Però el PP (i el PSOE i Ciu­da­da­nos) ahir van tor­nar a demos­trar, també un cop més, que no tenen atu­ra­dor. Ens volen ren­dits, age­no­llats i supli­cant clemència. Puig­de­mont, ahir, va donar una lliçó a tots aquells que aquests dies han mediat en el con­flicte, es diguin Urku­llu, Iceta, Sánchez o Igle­sias: l’Estat, senyors meus, no vol nego­ciar. I els ha enga­nyat a tots. Aquesta va ser una de les lliçons d’ahir. Però n’hi va haver més: la més impor­tant, la de la con­fiança. Començant per la nos­tra, per la del car­rer. Perquè a mig matí no s’havia ni con­fir­mat la con­vo­catòria elec­to­ral i al car­rer ja se sen­tien crits i es veien pan­car­tes de “Puig­de­mont traïdor”, a Twit­ter els insults cor­rien com la pólvora, ERC amenaçava d’anar-se’n a l’opo­sició, Rufián piu­lava “155 mone­das de plata”, dipu­tats excon­ver­gents anun­ci­a­ven la seva dimissió i alguns con­se­llers esta­ven des­a­pa­re­guts. Des­a­pa­re­guts i retra­tats. Em pre­gunto (i només m’ho pre­gunto, perquè no tinc res­posta) si això és sinònim de con­fiança i lle­ial­tat al pre­si­dent. Tot i que per lle­ial­tat, és clar, la de Santi Vila. I em pre­gunto si no és per tot això que Puig­de­mont va dir ahir que “ara cor­res­pon al Par­la­ment pren­dre deci­si­ons sobre l’apli­cació a Cata­lu­nya de l’arti­cle 155”. Ell ja la va pren­dre ahir. El dia D, doncs, és avui. I vist com va anar ahir, no des­car­tin res.