Defensar la República

Ja és aquí. I no perdo ni una línia en comen­tar el com ha arri­bat. La meva apor­tació d’avui vol ser un assaig de com ens tocarà defen­sar-la i con­so­li­dar-la. Fins ara durant set anys l’aposta del movi­ment sobi­ra­nista ha estat pro­moure l’auto­de­ter­mi­nació de forma pacífica i simpàtica. I ho hem asso­lit amb el gest de l’1 d’octu­bre que con­ti­nu­ava essent pacífic, però reves­tit de gra­ve­tat perquè ja es feia sota el setge poli­cial i judi­cial.

Doncs bé, par­tim de la per­se­ve­rança de l’Estat espa­nyol en la seva estratègia de duresa i humi­li­ació de l’adver­sari. Par­tim de les actu­a­ci­ons judi­ci­als enge­ga­des que encara poden esten­dre més les seves rami­fi­ca­ci­ons i de l’apli­cació del cop d’estat de l’arti­cle 155. Això vol dir que la República pro­cla­mada no podrà fer una tran­sició modèlica de la lega­li­tat autonòmica del Regne d’Espa­nya a la nova lega­li­tat. L’Estat inten­tarà inter­ve­nir tots els àmbits que con­si­deri claus. Les cúpules de totes les con­se­lle­ries i amb una espe­cial atenció als espais simbòlics: Mos­sos, escola i mit­jans de comu­ni­cació. Pre­pa­rem-nos, doncs, per a un estadi, més curt o més llarg, de doble lega­li­tat. La lega­li­tat de la nova República i la lega­li­tat de la vella Gene­ra­li­tat inter­vin­guda per l’Estat.

Aquesta dupli­ci­tat com­por­tarà una guerra de posi­ci­ons entre governs per deter­mi­nar qui­nes d’aques­tes obe­ei­xen cada lega­li­tat. Això pot afec­tar els fun­ci­o­na­ris dels àmbits simbòlics més que els dels àmbits de gestió de ser­veis neu­tres: sani­tat, benes­tar social, empresa, tre­ball... En aquests el pro­grama que s’apli­carà serà el de la Gene­ra­li­tat no inter­vin­guda amb tota pro­ba­bi­li­tat. Per tant, els fun­ci­o­na­ris tenen a les seves mans con­ti­nuar pres­tant cor­rec­ta­ment els ser­veis als usu­a­ris i en relació als nous res­pon­sa­bles polítics, allar­gas­sar i blo­que­jar ordres dis­cor­dants amb els pro­gra­mes ja en marxa només pre­ment el botó del zel burocràtic, capaç de para­lit­zar qual­se­vol decisió política sense cap risc.

Pel que fa als sec­tors simbòlics, l’obediència o no a les noves auto­ri­tats, en cas que s’arri­bin a impo­sar en la cúpula, tindrà una clara dimensió política. Veu­rem què passa amb el col·lec­tiu de Mos­sos. El que és clar és que qual­se­vol inter­venció als mit­jans de comu­ni­cació serà res­posta des de la deso­bediència activa amb suport cor­po­ra­tiu de tota la premsa inter­na­ci­o­nal i la imatge de dic­ta­dura turca que com­por­tarà per a Rajoy. I pel que fa a l’ense­nya­ment, els con­sells esco­lars (pares i mares, mes­tres i ajun­ta­ments) ento­ma­ran encara més poder d’auto­gestió, de manera que l’efecte acon­se­guit per la volun­tat d’adoc­tri­na­ment, ara sí, espa­nyo­lista i fran­quista, serà el con­trari: una crei­xent poli­tit­zació de les esco­les a favor de la democràcia i con­tra l’Estat.

I pel que fa als ciu­ta­dans és segur que la massa de 3 mili­ons mobi­lit­zada el pri­mer d’octu­bre no estarà dis­po­sada a abor­dar tots els cos­tos d’una deso­bediència civil activa, però sí que es mobi­lit­zarà ampli­ada amb un milió més per soli­da­rit­zar-se amb els repre­sa­li­ats dels 500.000 ciu­ta­dans que sí que voluntària­ment assu­mi­ran diver­ses acci­ons de deso­bediència civil amb diver­sos graus de risc. I és aquí on pla­ta­for­mes recents com En Peu de Pau o Taula per la Democràcia tenen un paper encara més eixam­plat que el que han tin­gut fins ara les enti­tats punta de llança del procés cap a la República: Òmnium i ANC. Per tant cal un repar­ti­ment dels papers de pro­moció de la soli­da­ri­tat, defensa dels drets ele­men­tals, impuls d’acci­ons de deso­bediència activa.

En aquest sen­tit, en aquests pri­mers dies caldrà con­ti­nuar amb mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves en defensa d’ins­ti­tu­ci­ons, per pre­ser­var-ne al màxim en aquesta guerra de posi­ci­ons que ja ha començat. Però ja cal pla­ni­fi­car una esca­lada d’acci­ons de deso­bediència civil que obser­vant els exem­ples històrics, hau­rien de ser bàsica­ment de con­tin­gut econòmic, amb tota la gra­dació pos­si­ble. Aque­lles sense cap risc per­so­nal i que són deci­si­ons de lliure con­su­mi­dor en un lliure mer­cat: per exem­ple la cam­pa­nya de des­con­nexió sis­temàtica de les empre­ses i bancs oli­gopòlics que estan al cos­tat del poder del nucli dur de l’Estat. Aque­lles que ja neces­si­ten una certa assumpció de risc: per exem­ple una cam­pa­nya de tan­ca­ment de cai­xes mínima­ment mas­siva. Però també ja seria hora de les des­con­ne­xi­ons simbòliques: reti­rada pro­gres­siva d’enti­tats i fede­ra­ci­ons espa­nyo­les de diver­sos àmbits, econòmic, cul­tu­ral o espor­tiu. Reti­ra­des indi­vi­du­als de gent amb pres­tigi social: espor­tis­tes, científics, artis­tes. A l’ensems que es pro­mou la par­ti­ci­pació en àmbits inter­na­ci­o­nals o d’altres estats.

I dar­re­res con­si­de­ra­ci­ons molt per­so­nals. Qual­se­vol inici de nego­ci­ació amb l’Estat espa­nyol en algun moment del futur passa per un punt zero sine qua non: alli­be­ra­ment de pre­sos i reti­rada de totes les cau­ses judi­ci­als en marxa. I segon, estal­viem-nos nous repre­sa­li­ats. Si arriba un moment que la cúpula de la República està en risc, és millor un govern de la República a l’exili a Brus­sel·les, que un govern a la presó. A dins del país ja hi haurà les sego­nes i ter­ce­res files con­ti­nu­ant fent fun­ci­o­nar la maquinària del nou estat. Visca la República.