Defensar la República

Ja és aquí. I no perdo ni una línia en comentar el com ha arribat. La meva aportació d’avui vol ser un assaig de com ens tocarà defensar-la i consolidar-la. Fins ara durant set anys l’aposta del moviment sobiranista ha estat promoure l’autodeterminació de forma pacífica i simpàtica. I ho hem assolit amb el gest de l’1 d’octubre que continuava essent pacífic, però revestit de gravetat perquè ja es feia sota el setge policial i judicial.

Doncs bé, partim de la perseverança de l’Estat espanyol en la seva estratègia de duresa i humiliació de l’adversari. Partim de les actuacions judicials engegades que encara poden estendre més les seves ramificacions i de l’aplicació del cop d’estat de l’article 155. Això vol dir que la República proclamada no podrà fer una transició modèlica de la legalitat autonòmica del Regne d’Espanya a la nova legalitat. L’Estat intentarà intervenir tots els àmbits que consideri claus. Les cúpules de totes les conselleries i amb una especial atenció als espais simbòlics: Mossos, escola i mitjans de comunicació. Preparem-nos, doncs, per a un estadi, més curt o més llarg, de doble legalitat. La legalitat de la nova República i la legalitat de la vella Generalitat intervinguda per l’Estat.

Aquesta duplicitat comportarà una guerra de posicions entre governs per determinar quines d’aquestes obeeixen cada legalitat. Això pot afectar els funcionaris dels àmbits simbòlics més que els dels àmbits de gestió de serveis neutres: sanitat, benestar social, empresa, treball... En aquests el programa que s’aplicarà serà el de la Generalitat no intervinguda amb tota probabilitat. Per tant, els funcionaris tenen a les seves mans continuar prestant correctament els serveis als usuaris i en relació als nous responsables polítics, allargassar i bloquejar ordres discordants amb els programes ja en marxa només prement el botó del zel burocràtic, capaç de paralitzar qualsevol decisió política sense cap risc.

Pel que fa als sectors simbòlics, l’obediència o no a les noves autoritats, en cas que s’arribin a imposar en la cúpula, tindrà una clara dimensió política. Veurem què passa amb el col·lectiu de Mossos. El que és clar és que qualsevol intervenció als mitjans de comunicació serà resposta des de la desobediència activa amb suport corporatiu de tota la premsa internacional i la imatge de dictadura turca que comportarà per a Rajoy. I pel que fa a l’ensenyament, els consells escolars (pares i mares, mestres i ajuntaments) entomaran encara més poder d’autogestió, de manera que l’efecte aconseguit per la voluntat d’adoctrinament, ara sí, espanyolista i franquista, serà el contrari: una creixent politització de les escoles a favor de la democràcia i contra l’Estat.

I pel que fa als ciutadans és segur que la massa de 3 milions mobilitzada el primer d’octubre no estarà disposada a abordar tots els costos d’una desobediència civil activa, però sí que es mobilitzarà ampliada amb un milió més per solidaritzar-se amb els represaliats dels 500.000 ciutadans que sí que voluntàriament assumiran diverses accions de desobediència civil amb diversos graus de risc. I és aquí on plataformes recents com En Peu de Pau o Taula per la Democràcia tenen un paper encara més eixamplat que el que han tingut fins ara les entitats punta de llança del procés cap a la República: Òmnium i ANC. Per tant cal un repartiment dels papers de promoció de la solidaritat, defensa dels drets elementals, impuls d’accions de desobediència activa.

En aquest sentit, en aquests primers dies caldrà continuar amb mobilitzacions massives en defensa d’institucions, per preservar-ne al màxim en aquesta guerra de posicions que ja ha començat. Però ja cal planificar una escalada d’accions de desobediència civil que observant els exemples històrics, haurien de ser bàsicament de contingut econòmic, amb tota la gradació possible. Aquelles sense cap risc personal i que són decisions de lliure consumidor en un lliure mercat: per exemple la campanya de desconnexió sistemàtica de les empreses i bancs oligopòlics que estan al costat del poder del nucli dur de l’Estat. Aquelles que ja necessiten una certa assumpció de risc: per exemple una campanya de tancament de caixes mínimament massiva. Però també ja seria hora de les desconnexions simbòliques: retirada progressiva d’entitats i federacions espanyoles de diversos àmbits, econòmic, cultural o esportiu. Retirades individuals de gent amb prestigi social: esportistes, científics, artistes. A l’ensems que es promou la participació en àmbits internacionals o d’altres estats.

I darreres consideracions molt personals. Qualsevol inici de negociació amb l’Estat espanyol en algun moment del futur passa per un punt zero sine qua non: alliberament de presos i retirada de totes les causes judicials en marxa. I segon, estalviem-nos nous represaliats. Si arriba un moment que la cúpula de la República està en risc, és millor un govern de la República a l’exili a Brussel·les, que un govern a la presó. A dins del país ja hi haurà les segones i terceres files continuant fent funcionar la maquinària del nou estat. Visca la República.