I va arribar Tarradellas

Pot semblar estrany que amb el que està vivint el país ara parli de Tarradellas. Però a vegades va bé mirar enrere per entendre el que està passant i, sobretot, per no cometre els mateixos errors que llavors. Del president Tarradellas, com de la Generalitat, els que llavors érem molts joves no n’havíem sentit a parlar, o millor dit, en vam sentir a parlar sotto voce o en alguns reportatges que ens el van presentar i ens van explicar què representava, quan a l’Estat s’havia mort Franco i s’estava remenant el que després es va concretar com la llei de la reforma política, impulsada per Adolfo Suárez i amb Torcuato Fernández Miranda d’arquitecte. Es tractava de trobar una sortida pactada per evitar la ruptura que llavors defensaven els partits democràtics i encara no legalitzats. Però ja permesos, excepte els comunistes, que van haver d’esperar al dissabte de glòria de 1977, abans de les eleccions, i els republicans, que van haver d’esperar encara força més. Tarradellas era la continuïtat de la institució i sempre se li haurà d’agrair el que va fer per ella quan va recollir el testimoni del president Irla i el va traslladar al president Pujol després que aquest guanyés les primeres eleccions autonòmiques. Però Tarradellas també va ser l’instrument que va utilitzar Suárez per frenar les ànsies de ruptura, i la victòria dels partits d’esquerra a Catalunya el 1977. I de fet se’n va sortir. No hi va haver ruptura sinó reforma, i d’aquells fets venen encara les actuals conseqüències. Amb l’entrada en joc dels partits i la negociació de l’Estatut de Sau es va fer política entre gent molt diversa i es va arribar a acords que han permès aquests 37 anys d’autogovern. Ara no s’ha estat capaç de fer-ho, de dialogar i arribar a acords. Llavors es va arraconar la unitat representada per l’Assemblea de Catalunya, la de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. El partidisme va trencar la unitat d’acció i allà van començar molts dels problemes que ens han portat al dia d’avui.