opinió
Vic
Siguem sensats, obrim el debat i intentem llimar els desacords
La política és, també, pedagogia, i mai no hauríem de renunciar a la pedagogia a l'hora de comunicar-nos amb els nostres conciutadans. Sabem que els moments són complicats; sabem del rum-rum que hi ha en molts espais, molt transversals ideològicament i socialment parlant, de la nostra societat en relació a la immigració; però més enllà d'això, tenim l'obligació de ser valents i d'intentar explicar les coses tal i com son. Vic ha posat sobre la taula un debat real, vigent i complicat, però d'una forma barroera i sense la voluntat pedagògica, sempre necessària, exigible i indispensable en la nostra feina.
Anem a pams: en primer lloc, hi ha incongruències evidents entre la Llei d'Estrangeria i la Llei de Règim Local. La legislació de règim local obliga tothom a empadronar-se en el municipi en què resideix habitualment. Així mateix, disposa que el padró contindrà, entre d'altres, el número de targeta de residència en vigor o el document d'identitat o passaport del país de residència. L'Ajuntament és, segons aquesta legislació bàsica, l'ens competent per a la formació, manteniment, revisió i custòdia del padró municipal. En aquest sentit, l'empadronament és un dret i una obligació per a tothom, sigui quina sigui la seva nacionalitat i situació administrativa. Però, per contra, la Llei d'Estrangeria exigeix a l'immigrant passaport i visat, una disposició que avalaria, segons la seva lectura literal, la proposta feta per l'Ajuntament de Vic.
Segon: el padró no és una eina política de gestió d'immigrants, sinó una radiografia de la realitat. El padró és una competència 100% municipal, i és indispensable avançar en la seva homogeneïtzació, tal i com proposa la Generalitat. Hem de posar en valor, hem d'explicar l'acte d'integració que significa empadronar-se, que possibilita la planificació per part de les administracions locals a partir de l'acceptació d'una realitat evident: el no-empadronament no suposa la no-existència d'aquella persona.
En tercer lloc, és una proposta estèril i populista, que fuig de la pedagogia i crea més problemes que solucions. Acceptant les contradiccions de la legislació i l'impacte social i econòmic d'un increment tan substancial de la població en un termini tan curt de temps, la proposta crea més problemes que no solucions. Aquesta mesura no comportarà cap canvi en el fenomen de la immigració, l'arribada d'immigrants és de molt més abast i es regula per uns altres paràmetres i no en funció de les determinacions d'un padró.
I quart, hem d'evitar el turisme administratiu. Aquesta proposta, deslleial amb els altres municipis de la comarca i del país, posa en primera línia les anomenades polítiques NIMBY (Not in my backyard): no en el meu pati del darrere, però sí en el del veí. Com dèiem, l'empadronament és el primer pas que acostumen a fer els immigrants tan aviat com els és possible, perquè al cap de tres anys de constar en el registre, poden iniciar la tramitació del procés de regularització. Així, si es posen traves a la seva inscripció, és obvi que els immigrants recorreran a censar-se en el municipi veí, el que anomenem turisme administratiu. Amb això, el que aconseguim és que el padró deixi de ser un reflex de la realitat social, però no l'altera. En canvi el no- empadronament condueix a la creació de bosses de marginalitat, que s'anirien retroalimentant, en no tenir les dades reals per poder intervenir-hi per evitar-les; fent augmentar encara més el rebuig ciutadà envers un col·lectiu ja de per si estigmatitzat.
Siguem sensats, obrim el debat, busquem els espais de trobada i intentem llimar els desacords, perquè en aquest ball hi som tots i bé haurem de ballar-lo. El que ens toca escollir és quina música volem que soni i qui la tria.