No volen democràcia

Fer història és una sen­sació rara. No sé si els ha pas­sat, però des de diven­dres les sen­sa­ci­ons són estra­nyes. Pri­mer perquè veníem d’un dijous en què tot sem­blava abo­cat a unes elec­ci­ons autonòmiques habi­tu­als després de massa mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves, després de rebre cops i patir l’1 d’octu­bre i després d’omplir-nos tots ple­gats d’un deves­sall d’emo­ci­ons incomp­ta­bles en poques set­ma­nes. Els qua­li­fi­ca­tius de traïdoria van omplir la xarxa amb minuts i tota la classe política es va haver de res­si­tuar. Superada la crisi dels dijous, a molts la inde­pendència de Cata­lu­nya els va aga­far a mig àpat, anant a por­tar els nens a l’escola o fent un menú ràpid abans de tor­nar-hi. Pot­ser molts ens ima­ginàvem que la pro­cla­mació de la República seria amb milers de con­ciu­ta­dans omplint alguna plaça giro­nina o d’arreu del país, però a plaça del Vi a aque­lla hora hi havia no més d’uns cen­te­nars. I els dies després han estat pecu­li­ars. Girona ha estat capçalera del país les dar­re­res set­ma­nes com a punta de llança del sobi­ra­nisme, però diven­dres a la tarda estàvem a punt d’entrar a les Fires i men­tre en altres pobles i ciu­tats cele­bra­ven la pro­cla­mació, a Girona ens pre­paràvem per al pregó de Sant Narcís. Et lle­ves i com­pro­ves que no hi ha exèrcits de tes­tos­te­rona pujada pels car­rers, ni cap diri­gent polític ha estat detin­gut i empre­so­nat, almenys encara. Et mires al mirall i pen­ses que ara ja no cal cri­dar més allò habi­tual d’“in-inde-inde­pendència” perquè en la teo­ria ja ho som, d’inde­pen­dents. Així hem de treure l’este­lada i posar-hi una senyera com fa anys? Tot­hom en parla i men­tre molts giro­nins pas­se­gen per Girona es tro­ben el pre­si­dent Puig­de­mont i l’acla­men, perquè el món vegi que és esti­mat a casa seva. Amb el 155 en marxa ningú dona res per fet, però sí que la mirada euro­pea, més enllà de seguir el manual de l’“afer intern”, també ha ser­vit per fer tru­ca­des i que ara el govern de l’Estat vagi més amb compte amb com actua, mal­grat que els costa massa dis­si­mu­lar la bar­ro­e­ria amb què aca­ben pre­nent les deci­si­ons. Al final sem­bla que les elec­ci­ons del 21 de desem­bre hau­ran de ser el des­llo­ri­ga­dor de tot ple­gat. Des de l’Estat algu­nes veus ja apun­ten que si el sobi­ra­nisme tornés a tri­om­far en aques­tes elec­ci­ons es tor­na­ria a apli­car l’arti­cle 155. Així s’entén tot, par­len de democràcia, però només en par­len, perquè real­ment no la volen més que per uti­lit­zar-la al seu gust.