En contra de la normalitat

El concepte de normalitat és relatiu. Ho estem veient en els darrers temps. Hi ha qui considera normal que Carles Puigdemont, els membres del govern, Carme Forcadell, i la mesa del Parlament hagin de respondre davant de la justícia perquè l’executiu espanyol no ha sabut donar contesta política a la situació que es viu a Catalunya. Hi ha qui va viure sense sorpresa que les forces de seguretat de l’Estat reprimissin brutalment les persones que de forma pacífica volien exercir el seu dret a vot en el referèndum de l’1-O. I hi ha a qui tampoc li va sobtar que els ministres espanyols neguessin la violència desplegada malgrat les imatges emeses a tots els mitjans. També hi ha qui ha observat com un mal menor que el PP, amb el PSOE i Ciutadans, hagi premut el botó del 155. I que, gràcies a aquest article, s’hagi apartat un president i un executiu elegits democràticament. Com tampoc semblen desconcertats que l’assumpte de les querelles presentades pel fiscal general de l’Estat sigui un eloqüent Más dura será la caída. Es mofen, fins i tot, de la decisió de romandre a Brussel·les per seguretat.

Les eleccions del 21-D agafen a contrapèl l’independentisme. Imposades per Mariano Rajoy, però, poden acabar convertint-se en una oportunitat d’or per als defensors de la República. Un plebiscit a ulls del món. I el moment de plantar cara a tanta normalitat.