Els diners

Comento sovint entre els més propers que els meus articles no tenen mèrit: em son fàcils d’escriure. Són una mena de retorn de quelcom que he anat incubant, pensant i elaborant en múltiples circumstàncies i llocs. Són fruit d’un cuinat lent i miscel·lani. I en un moment donat, no em puc reprimir, ho he d’escriure.

Aquest és un dels articles que fa temps que em roda al cap. Vull parlar dels diners, com a element possibilitador de la llibertat, com ho és –o ho ha de ser– la llibertat de càtedra per als professors. Penso, quan ho escric amb noms concrets, en persones que conec amb força diners: Antoni, Víctor, Jaume, Emili i d’altres. També incloc aquí els qui amb sacrifici han mantingut uns mínims estalvis perllongats en el temps que els permeten ara afrontar conjuntures adverses i molt limitadores per als qui altrament viuen al dia. I és que si els diners no serveixen per fer que les persones siguin més lliures, per a què, si no, poden servir?

Em referiré així a persones que tenen diners i mostren lleialtat a unes mateixes idees de com fer empresa, a quin born tenen els peus, a quina societat serveixen. I han mantingut aquestes idees seves a prova dels més feroços atacs de l’statu quo local, que no ha aconseguit assimilar-los. Sol ser gent que ha fet diners des de la seva pròpia creativitat. No tenen deutes de favors polítics per haver-ho aconseguit. Ho han guanyat al món, no en la distància curta i emparats pel regulador de proximitat. No necessiten passar per Madrid en les seves aventures comercials. Coneixen llengües i aeroports alternatius per als trajectes a què obliga Barajas a la resta de gent. I practiquen allò que prediquen: la competència passa primer per ser prou “competents” uns mateixos. Per a què els poden servir, a ells, els diners si no per a poder ser més lliures? Per a què algú ha de voler ser ric per raó altra que no sigui ser independent? Poder dir, o fer sense dir, el que es pensa sense claudicacions, tot des del respecte però sense condicionants tan limitadors com els de la mà d’on es menja. Ser lliure vol dir així no haver de descomptar la represàlia, no atemorir-se davant d’aquell que saps que, si pot, et farà mal. És la base del lideratge social.

Necessitem aquestes veus avui més que mai per sortir al pas d’uns mitjans de comunicació dependents perquè estan endeutats. Volem saber d’aquestes persones i no de xerraires. Els mitjans van plens d’aquests últims. “Analistes”, se’n diuen, que han perdut la seva independència en la mesura que han començat a descomptar el futur (el de la premsa escrita) i s’han llançat a una cursa com a freelances, a tant la peça, en tertúlies múltiples. Són molts d’ells periodistes que estereotipen fins i tot els seus personatges; mercenaris, tot sabent que hi són per la quota política que defensen, i que de l’èxit dels seus depèn la seva continuïtat. D’ells es pot endevinar perfectament el que diran segons quin sigui l’espai polític que defensen. Juguen a fer anàlisis quan en el millor dels casos són comentaristes del que han recercat altres, pocs, periodistes que encara creuen en la seva professió. Alguns d’aquests bocamolls fins i tot munten sopars de duro en els quals declaren les seves darreres ocurrències tot improvisant irreflexives opinions que després procuraran preservar com a “originals” amb discursos de falsa coherència. “Narratives” se’n diuen.

La seva credibilitat se’ls acaba en la mesura que sorgeixen mitjans alternatius i xarxes lliures, i el que reivindico: persones riques en capital humà, fora del populisme fàcil imperant, capaces per la seva no dependència, d’explicitar les coses que pensen en llibertat.

Poso aquí a banda els rics que encara ho volen ser més, els supeditats a altres rics, més rics que ells, i que ambicionen ocupar el seu lloc. D’aquests trepes, o en nòmina pura, no cal esperar res. Els que per la seva retribució i lloc que ocupen serveixen als més poderosos que ells, des de consells d’administració, consultories i despatxos, no són més que subalterns d’aquells. No poden exhibir marca de credibilitat. Darrere la seva signatura en llibres, comentaris i articles de diaris haurien de relatar inequívocament els seus “crèdits”. Se’n diu, d’això, “crèdit” a l’argot (mínim currículum que especifiqui d’on cobren), tot i que més que crèdits són “passius”, condicionants del lliure pensament d’aquests personatges.