Tribuna
Barbaritats
Vivim una època d’incontinències, de barbaritats, d’aberracions, de contorsionismes legals inaudits, gairebé producte d’estats febrils. Per exemple, les conegudes querelles per sedició o rebel·lió, del tot oníriques, però amb efectes personals de presó ben reals i mortificants. Una d’aquestes barbaritats jurídiques rau en l’aplicació de l’art. 155 de la CE en l’abast, del tot delirant, que, conjurats, han impulsat el PP, el PSOE i Ciutadans.
Que el precepte s’ha aplicat de manera escandalosament grollera deriva de:
a) S’ha desnaturalitzat l’esperit de la norma, inspirat en l’art. 37 de la llei fonamental de la República Federal d’Alemanya. Però en aquest país el control d’un lander per l’executiu federal no és viable sense el consentiment de la cambra federal de representació territorial, que res té a veure amb el nostre Senat, que cap territori representa.
b) Com diu el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya (aquell que tant lloen el PP, el PSOE i Ciutadans), el precepte “tracta d’un mecanisme de defensa de la Constitució de caràcter excepcional, que no està referit a la possibilitat de suspendre o dissoldre els òrgans autonòmics com en alguns ordenaments constitucionals federals i que, per extensió, tampoc permet la suspensió de les seves autoritats i empleats públics...”.
c) És prou sabut que per interpretar una norma inaplicada i “en blanc” com és l’art. 155, s’esdevé un element clarificador de primer ordre recular al moment de la seva gènesi, a les qüestions suscitades en el moment de la seva concepció parlamentària. Doncs bé, va ser en aquest moment quan el llavors PP, que es deia Alianza Popular, sempre posant la bena abans de la ferida, ja va voler concretar que el govern central pogués acordar “la suspensió d’un o més òrgans de la regió” o “la designació d’un governador general amb poders extraordinaris”, proposta que el constituent va rebutjar àmpliament. Però el que el legislador va refusar llavors, per considerar mesura maximalista, s’ha adoptat ara, multiplicada, amb total impunitat.
I podríem seguir, seguir i seguir amb altres consideracions sobre aquesta i altres barbaritats, cosa que no puc fer per raons d’espai i per la urgència de referir-me a una altra barbaritat que em deixa lívid només d’imaginar-la: que les forces sobiranistes no es presentin juntes en les eleccions del 21-D. Perquè no hi ha malson més dantesc que imaginar l’Arrimadas de presidenta de la Generalitat desmuntant, peça a peça, rajol a rajol, des de l’ensenyament fins a TV3, en implacable tasca de descatalanització, tot allò aconseguit amb tant sacrifici fins ara.