Tocar de peus a terra

Pri­mer de tot és la defensa de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics: mig govern, encar­ce­rat; l’altre mig, encara a Brus­sel·les, i dos líders d’enti­tats sobi­ra­nis­tes –una de les quals, de llarg acti­visme cul­tu­ral, no ho obli­dem–, a la presó per haver encapçalat mani­fes­ta­ci­ons pacífiques. L’Estat espa­nyol ha con­ver­tit la mani­fes­tació en sedició. I com que aques­tes rea­li­tats són grui­xu­des, s’han d’ano­me­nar pel seu nom, no es pot fer com si les elec­ci­ons del 21-D fos­sin unes elec­ci­ons nor­mals –ni ho són ni ho seran– i cal que el sobi­ra­nisme toqui de peus a terra. En el dia d’avui, no hi ha govern de la Gene­ra­li­tat ni una auto­ri­tat que pro­te­geixi la ciu­ta­da­nia de l’ocu­pació poli­cial i de la ultra­dreta, que campa pel car­rer amb plena impu­ni­tat. Qui vul­gui jugar amb el 21-D com la seva opor­tu­ni­tat d’or d’entrar al poder perquè feia molt de temps que l’espe­rava, perquè la seva ope­ració està traçada de fa mesos i pot més l’ambició que la lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i democràtica, estarà coha­bi­tant amb tota la repressió haguda i per haver. Si l’inde­pen­den­tisme pretén seguir amb les seves guer­res fra­tri­ci­des i la seva des­con­fiança ner­val s’equi­vo­carà de bat a bat davant d’una ciu­ta­da­nia que els dies 20 de setem­bre i 1 i 3 d’octu­bre va fer un salt que ha que­dat orfe de res­posta política. Si l’inde­pen­den­tisme no aban­dona els seus tics d’il·lusi­o­nisme apla­narà encara més el camí als qui, embol­ca­llant-se amb la ban­dera cons­ti­tu­ci­o­nal, escam­pen agui­lots de mal ave­rany arreu del país.