Ni parlar-ne

El diumenge 1 d’octubre uns quants policies van provocar mil ferits. Uns quants professors de la Seu d’Urgell (com tants i tants altres mestres arreu del país) van decidir parlar-ne a l’escola. Una endevinalla: sabeu quin dels dos col·lectius ha passat pel jutjat per donar-ne explicacions? La resposta real, la que no cal dir perquè ja se sap, és la que espanta. La que avergonyeix. Al país que jo somio, els mestres parlen amb els seus alumnes del que passa en la societat en què viuen i viuran. Si Junqueras, Cuixart i companyia són presos polítics o polítics presos ja els ho explicarem a casa. Perquè mirant l’InfoK tampoc ho poden saber. En un exercici periodístic que ja els agradaria tenir a molts dels seus germans grans, l’informatiu infantil de Televisió de Catalunya es va limitar a dir què és un pres polític i per quins motius hi ha gent que inclou els consellers en aquesta categoria i hi ha gent que no. Però és igual, el simple fet de parlar-ne ja ha provocat crítiques per part d’aquells que, d’una altra banda, no el deuen veure però el voldrien tancat. No formo part de cap CDR però si se’n funda un per defensar l’InfoK (ja no descarto res) allà em trobaran fent una cadena humana. Perquè de tot el que passa se n’ha de poder parlar: a casa. A l’escola. A la ràdio. Al mercat. Com també s’ha de poder parlar del fet que un dels comissaris de la UDEF ha acusat Mariano Rajoy d’haver rebut “indiciàriament” diners de la caixa B del PP. Se n’ha de poder parlar. També a Televisió Espanyola, que des de dimarts al vespre està amagant aquesta notícia en els seus informatius. Prefereixo un país on les seves escoles i la seva televisió pública tracta els problemes a la cara que no pas un on s’amaguen sota la catifa fent veure que no existeixen. Caldria fugir d’aquells que diuen “ni parlar-ne”. Més que res perquè n’hi ha que quan ho diuen ho porten al sentit literal de l’expressió.