Full de ruta
I després de tot, què?
Crec que comparteixo impulsos amb molts de vostès pel que fa al desig de bloquejar determinades amistats de Facebook o de sortir de grups de WhatsApp. M’he contingut. Penso en el moment en què el procés no sigui el tema exclusiu de debat a les xarxes socials, casaments, batejos i comunions. Ni en els sopars de comiat... i ni de totes les trobades familiars en què el màxim motiu de disputa sol ser que el cunyat és de l’Espanyol o del Madrid –he de reconèixer que en la meva família el fet és a l’inrevés, el cunyat és el del Barça–. Em nego a perdre relacions perquè amics socialistes de tota la vida s’entossudeixen, segons el meu criteri, a no adonar-se per on camina el país, o perquè companys amb qui creia que havia compartit ideals ara se situen en la sintonia de Ciutadans. Cert és que, en general, en el meu univers confluïm en les mateixes manifestacions, però també hi ha gent apreciada que la trobo –el periodisme et porta a tot arreu– en el que crec cantó erroni.
També hi ha els obsessius que ja no et pregunten per res personal i que no paren d’enviar vídeos i missatges que sincrònicament també t’envien el 50 per cent de tots els teus contactes. Missatges que després tenen el corresponent desmentiment explicant que la foto no és actual i que el que suposadament eren tancs creuant els Monegros en direcció a Catalunya eren unes maniobres militars al Marroc.
Vull una república independent en què el veí que penja una bandera amb la qual no em senti identificat sigui sent un veí a qui li pugui demanar mitja tasseta de sucre. Vull continuar sent amic dels meus amics amb qui, política a banda, hi tinc vincles vivencials, i fins i tot llegir llibres i anar a les exposicions de creadors que ara han provocat la meva perplexitat. Potser és una quimera i de tot plegat en quedarà rancúnia. Però vull pensar que no, que el present camina cap a un futur molt millor on hi serem tots. Això sí, la memòria no la perdré. Massa fort per oblidar.