On anirem a parar!

He rematat el títol de l’article amb admiració i penso que havia de ser amb interrogant. I dic això perquè a cada sortida de sol aterren a l’abast d’ulls i orelles dels que estan a l’aguait de notícies rumors, xafardejos i més, un assortiment de dits i fets que he de dir que esparveren. No hi ha dubte que alguns fets no són certs, altres exagerats, hi ha veritats a mitges, però el que espanta és que una bona part són veritat.

El que està passant és el mateix que passa als fabricants de petards, coets i muntadors de castells de focs, als quals una sola espurna juganera dispara el castell de focs abans d’hora. Un comentari fet amb mala idea, una broma pesada i també un toc de mala llet, surten a la llum, sovint desfigurats i exagerats, però amb un fons de veritat. Si aquest moviment segueix augmentant, amb l’odi que ara s’endevina, on anirem a parar?! Ara es veu, se sent i es nota en els mitjans de comunicació, on, tot i les amenaces governamentals, hi ha un esperit reprimit durant molts anys que clama per sortir.

Un dels que clamen al cel és el cas Gürtel. Alguns mitjans ho han anat seguint i –s’ha publicat– fins aquest moment han mort de manera rara fins a 14 persones que presumiblement haurien tingut càrrecs o aclarit punts foscos. Si la justícia no intervé en aquest cas o altres de semblants, qui creurà que obren justament en els casos oberts? Tots recordem l’alcaldessa valenciana que es reia d’ella i de tothom, que tingué una fi oportuna. Natural? Ben pocs ho creuen. I l’expresident Pujol? No es pot oblidar la seva família, de la qual alguns aprofitaren l’ombra del seu pare per jugar a bèlit. Asseguren que ha dit que, si el maregen més, sap de temes monetaris negres de persones del màxim nivell, catalans i castellans, que farà públics. Jo no crec que sigui una falsa amenaça. Està desil·lusionat i si parla hi haurà corredisses. L’Ajuntament de Madrid trontolla, i si es remenessin els més importants sortirien coses grosses. Hom espera riure a gust.

Mentir ha deixat de ser per a molts un vici, una immoralitat, i més coses. Els polítics del Gobierno estan ara jugant amb la nostra terra com amb una pilota nova els marrecs. Poder vindre a la Generalitat, demanar las cuentas de lo que va de año i, en veure la carretada de papers, impressionar dient cridant: “¡Lo quiero todo en castellano!” Un silenci absolut culminà la desfeta. Desfilaren i sols la secretària aguantà el xàfec.

Si en Puigdemont i els seus no troben la manera de guanyar les eleccions, nomenar govern pactat, proclamar un altre cop la república i aconseguir que l’Europa occidental ens doni suport, és ben clar que als catalans ens espera un malviure. Si a tota la força de la porra, pasturant sense fer soroll, s’hi suma la policia, la Guàrdia Civil i voluntaris de la Meseta, toquem cada català a molts cops de porra, puntades i resta del repertori. No es pot esperar més. El poble té la moral en el cim. Com mai! No ho desaprofitem!