Vergés

A la Biblioteca de Catalunya es pot visitar aquests dies una exposició breu i interessant sobre l'editor Josep Vergés, de qui aquest any es compleix el centenari del naixement a Palafrugell. Recull una petita part del material adquirit per la biblioteca als fills de Vergés en els últims anys, fotografies, cartes i algun document personal. Se'n parlarà, de Vergés, aquest any del centenari? No ho sabem, ja es veurà... Arran de la polèmica que va envoltar els manuscrits de Pla, es va projectar, en els darrers temps de la vida de Vergés –que va morir el 2001–, una imatge més aviat negativa de l'editor. Qui més hi va contribuir va ser ell mateix, que va adoptar públicament, en aquell assumpte, unes actituds que no l'afavorien pas. L'exposició de la Biblioteca de Catalunya contribueix a fer el contrapès, a situar Vergés en un punt més equilibrat de la balança. Mai no es podrà alliberar de la teranyina de llums i ombres que l'envolten perquè les unes i les altres són certes i verídiques. La seva obra en el camp de la cultura –la revista Destino i l'editorial del mateix nom– té un pes i una dimensió concrets i empírics. Són producte d'una època i d'una situació política que es resumeixen en la paraula franquisme i que experimenten una evolució paral·lela a la d'aquell règim. Vergés, que va arribar a Barcelona el 1939 amb camisa blava, va governar el timó de la revista i de l'editorial atent als vents que bufaven a cada moment. Un català de Franco, un català dels nacionals que va practicar a cor què vols la gran afició catalana al possibilisme. Gràcies a això va poder publicar la revista que la petita i mitjana burgesia catalana comprava el diumenge al matí juntament amb el tortell i va projectar una de les més importants editorials espanyoles de 1940 a 1970. Tot això es respira a l'exposició. En el text que la introdueix es parla de la voluntat de servei de Vergés. Home, no exagerem. Voluntat de servei? Més aviat diríem voluntat de negoci. Vergés va fer diners amb negocis diversos, algun de prou pintoresc. En va fer també amb els llibres i amb la revista, en ple franquisme. Té mèrit, cal reconèixer-ho.