Girar full

Recor­dem com era Haití. Una ciu­tat es deia Car­re­four; una altra, Léogane; una ter­cera, Jac­mel. Els dia­ris diuen que Haití ha des­a­pa­re­gut, quan volen dir que el que ha des­a­pa­re­gut és l'estat, quan volen dir que el que ha des­a­pa­re­gut són bar­ris sen­cers, quan volen dir que el que ha des­a­pa­re­gut és l'ordre ines­ta­ble que hi havia. S'ha obert la terra i ara, a Haití, tot és l'esta­bi­li­tat del desor­dre. Es mou la terra sota Cité Soleil. «Aquest era el barri més mise­ra­ble d'Amèrica», diuen els peri­o­dis­tes. Un minut i mig després de dei­xar enrere un ter­ratrèmol de grau set, què es pot ser quan ja s'era el pit­jor barri de tots? Els peri­o­dis­tes no ho diuen. Déu calla.

L'arti­cu­lista Sos­tres publica un arti­cle sobre Haití també de grau set. Ofèn la sen­si­bi­li­tat, la soli­da­ri­tat, la humi­li­tat... tot el que hi ha de pòsit en els homes i en les dones un cop han assu­mit que són només homes i dones. Ara qui parla és el pre­si­dent Préval. «És com si ens hagues­sin bom­bar­de­jat durant quinze dies.» El peri­o­dista torna a Cité Soleil. «Aquí tot és violència i lin­xa­ments i roba­to­ris. Què es pot robar en un barri tan pobre com Cité Soleil?» Punt de par­tida: ja no hi havia res. Tam­poc –diuen– no hi arri­bava l'estat. Però ara que no hi ha estat, l'enviat espe­cial remarca que l'estat no hi arriba. Parau­les que fa ser­vir: «des­he­re­tats», «pobres entre els pobres», «tur­bes», «des­es­pe­ració», «con­tra rellotge», «nens deam­bu­lant», «nens plo­rant», «nens per­duts», «nens cadàver». Un taüt en un car­rer. Un casc blau amb la cara tapada per un moca­dor repar­tint unes bos­ses d'aigua molt peti­tes. Es veu un cotxe al final de la foto. Ara, passa un cotxe davant del bar. Dret a la barra, un home riu. Una dona mira una tele sense veu. Ella tam­poc no diu res. Infor­mació. Indi­ferència. Silenci. El lec­tor del diari gira la plana.