Fum i cartes

La meva visita a Palafrugell que ahir els explicava va ser curta, només unes hores, però em vaig reservar una estona per fer un cafè al Centre Fraternal, el gran casino del poble. Es troba en una plaça tancada al trànsit. De fosc, les cases situades als carrers i places on la circulació d’automòbils està restringida agafen un aspecte com de decorat de teatre, com si darrere de les façanes no hi visqués ningú. Hi contribueix la llum dels fanals públics que s’instal·len en aquests llocs, que, volent ser elegant i tamisada, emet una claror espectral, la mateixa que els ordinadors i els mòbils projecten sobre la cara dels usuaris. Pel carrer, a les cases o als despatxos tots som fantasmagòrics.

Vist des de fora, sembla que del Centre Fraternal de Palafrugell pintat de verd n’hagi de sortir algú cantant una ària de sarsuela. Potser Marina? També sembla que, a dins, s’hi hagi d’estar representant una obra de Josep M. de Sagarra. Potser El Cafè de la Marina en una versió una mica sumptuosa i de Teatre Nacional? Un grup d’havaneres també faria el fet.

Hi entro, i em cau l’ànima als peus. Tot ho gastem en façana. Sostre altíssim equipat amb uns fluorescents inhòspits, taules de plàstic que imiten marbre, una barra “americana” amb uns croissants a les vitrines que a aquestes hores demanen clemència... A moltes taules es juga a cartes. Em miro els jugadors i em fa l’efecte que hagin estat víctimes d’una amputació. Hem tret de la boca de Humphrey Bogart i de Jean-Paul Sartre el cigarret que sempre fumaven, hem esborrat dels cartells de Mon oncle la pipa de Jacques Tati. A aquests jugadors del Centre Fraternal, els hem privat de la fària i el caliquenyo. És el joc un vici? Ho és fumar? En tot cas, la legislació va optar per prohibir aquest últim. Primer va semblar que amb la restricció molts restaurants i bars haurien de tancar. No se’n tanquen, sinó que se n’obren, i aquests jugadors segueixen tirant les cartes. Per vici? No en fan gens la cara: per matar les hores, per reunir-se amb els amics... Segurament tampoc no fumaven viciosament sinó per rumiar jugades creatives i per fer aquesta sala enorme més acollidora. Si és tan alta de sostre devia ser perquè el fum tingués espai per córrer. “Abans la família sabia que venia del casino pel fum impregnat a la roba.” El joc no fa pudor, i les coartades es fan més difícils.

A El gran combat, del gran John Ford, James Stewart, que fa de metge, és reclamat per un pacient a mitja partida de cartes. Perquè ningú no li guipi el joc en la seva absència apilona les cartes i les monedes i hi posa l’havà encès al damunt amb la cendra en equilibri. Si cau, és que algú l’ha mogut i traurà les pistoles. Dos vicis complementaris i fraternals.