El poble

Si hi ha alguna certesa de tot el que estem vivint és que ens fa més forts com a poble. El sentiment d’unitat sense fissures és excepcional. I s’ha accentuat des de l’1 d’octubre. El poble s’organitza i surt al carrer com una sola persona amb una sola veu per defensar la vulneració d’un dels drets més bàsics dels individus que formen part de la comunitat: la llibertat. La d’opinió i expressió, la de reunió i manifestació i la de moviments. Aquests dies veiem com actua, com es mobilitza, com parla, el poble. Però l’altre dia la gent del meu poble, Besalú, em va fer sentir encara més orgullós de ser fill d’una vila que té una gent tan ben parida. Dijous davant de les portes del Tribunal Suprem de Madrid hi va haver un cinquantena de veïns de Besalú que en un acte que els dignifica i honora com a poble van acompanyar el seu alcalde, membre de la mesa del Parlament, per fer-li saber que no estava sol. Unes persones que, malgrat l’esforç que els suposava, estaven disposades a fer-lo perquè són de les que creuen en el valor de ser-hi i de ser-hi en els moments difícils. Gent normal i corrent que va creure oportú sacrificar hores de son, hores de feina i hores de fred perquè trobava que el sacrifici que estaven a punt de fer el seu alcalde i la resta d’integrants de la mesa bé que s’ho mereixia. Persones que creuen en les persones, més enllà de les ideologies. Persones que quan toca demostren que estan compromeses amb uns valors que quan es deixen de respectar és quan un comunitat deixa de ser un poble. I al revés. Quan aquests valors es tenen molt presents i es lluita per defensar-los és quan emergeix el millor de cadascú, que els empeny a fer de la seva comunitat un gran poble. I contra això no hi ha ni lleis ni articles ni amenaces que valguin. Perquè el que va demostrar la gent de Besalú és que, quan hi ha la voluntat, la determinació i el convenciment de fer i de ser, som invencibles com a poble.