30 monedes

Què tal socialistes? Són saboroses les trenta monedes de plata que us han donat? Camineu amb el PP, Ciudadanos i, ai las, Unió, pensant que així, españoleando, tindreu més vots. I els principis? Per a què necessita ningú els principis?

El discurs dels vostres aliats és allò que els psicòlegs anomenen “mecanisme de projecció”. Consisteix en el fet que si jo soc ximple, em dedico a anomenar “ximples” els qui m’envolten: projecto les meves febleses en els altres. Sentir, per exemple, mentre una policia violenta empenyia, pegava, feria mil persones, que l’Estat diu que els violents érem nosaltres, és un clar exemple de mecanisme de projecció. Preguntar què va costar l’1-O, sense qüestionar què va costar, i costa, la repressió, ja no és projecció: és cara dura.

I sentir l’Albiol, a qui el quefe anomena home valuós, dir les coses que diu, parlant de “niños escudo” –tinc a davant una llarga llista de fotos de militars ensenyant els seus fillets a disparar–, o altes jerarquies parlant de “cop d’Estat” –llegiu algun llibre, caram, o mireu el diccionari–, o repetir que un referèndum és il·legal, o millor encara, sentir a dir que són molts més els qui són espanyolistes que els independentistes (com ho sabeu, si heu prohibit el referèndum?). I l’astuta Inés Arrimadas exclamant que és horrible que els pares discuteixin amb els fills i els germans amb els germans, com si ignorés que tots els pares discuteixen amb els fills, i els germans discuteixen entre ells. Que si tindrem gos o no, que si ens quedem la iaia o no, que si tu tens bicicleta i jo no... Els dinars de Nadal en són un bon exemple.

Apel·leu nerviosament a la Constitució com si fos un llibre sagrat i la “unidaz” de Espanya com un dogma de fe.

Se us oblida una coseta: teniu un problema. Fa tres-cents anys que el teniu, apaivagat en èpoques de pacte i exacerbat quan ataqueu i empresoneu innocents. I no el sabeu afrontar. No sabeu què fer-hi. No, no en sabeu.