En ple segle XXI

Com que en l’època moderna no hem tingut un estat, no ens hem acabat de fixar en l’evolució dels estats en l’època moderna. Els estats, en aquest temps, s’han fortificat i, com deia en un article anterior, han seguit al peu de la lletra la doctrina de Maquiavel segons la qual per mantenir la integritat d’un territori val tot. Val la força i la suspensió de les lleis. És clar que el mateix Maquiavel, fundador de la política moderna que és tan antiga com la més antiga, aconsellava que l’estat maniobrés i pactés per evitar catàstrofes futures. L’Estat espanyol no arriba a tant. És modern pel que fa a la força i a la repressió per mantenir les fronteres però no ho és gens amb el diàleg i la negociació. Un referèndum pactat a temps, que amb les astúcies maquiavèl·liques li podria haver estat avantatjós, hauria estalviat, a ell i a nosaltres, la catàstrofe actual. La líder d’ERC Marta Rovira acaba d’explicar que, prèvia a la fugida de Puigdemont a Brussel·les, l’Estat havia anunciat que estava disposat a fer morts pels carrers si la independència de Catalunya es feia efectiva. Aquesta revelació que fa tanta por ha vingut després d’una setmana sencera en què molts líders de l’independentisme han fet contrició i han reconegut que no estaven preparats per a la independència ni preveien la reacció furibunda de l’Estat “en ple segle XXI”. La superstició del segle XXI. El segle XXI té de particular que és l’anterior al segle XXII i el posterior a tots aquells en què els estats s’han fet forts. Si ho mirem bé, des de començament del segle XXI molts drets tinguts per fonamentals en el XX han decaigut amb l’excusa del terrorisme global o els desplaçaments humans.

M’arriba Fer-se totes les il·lusions possibles, llibre amb textos inèdits, censurats o rebutjats de Josep Pla. Hi llegeixo: “El català actual és un producte de la decadència de Catalunya. La seva nota característica és un complex d’inferioritat, degut a la deterioració de la seva personalitat. El català no té pàtria i per tant és un ésser diferent, que no pot comparar-se amb els que en tenen. Perdé la pàtria, féu un gran esforç per tenir-ne una altra sense lograr-ho.” Substituïm “pàtria” per “estat”, que és el que Pla sembla que vulgui dir. De “quin gran esforç” per tenir-ne un altre parla? De la República? Ara, amb el “procés”, n’hem fet un altre. De moment, i en espera del que diran les eleccions de prop de Nadal, no ho hem “lograt”, per mantenir la paraula usada per l’escriptor. Ara: una cosa sí que s’ha de dir perquè no tot siguin males notícies: en aquest temps ens hem tret de sobre, i com mai abans, el complex d’inferioritat. Hem plantat cara i hem exhibit la fe de vida davant el món sencer, condicions primeres per arribar a una forma o altra d’estat i superar la decadència.