Les ombres del 17-A

Tres mesos després dels atemptats del 17 d’agost s’ha confirmat allò que inicialment era una sospita: l’imam de Ripoll, el responsable del pitjor atac terrorista gihadista que ha patit mai Catalunya, havia estat confident del Centro Nacional de Inteligencia. Aquest fet aixeca molts dubtes que mereixen una resposta del govern espanyol i qüestionen, una vegada més, la col·laboració entre els diferents cossos policials que operen a l’Estat i els Mossos d’Esquadra. La situació encara és més greu tenint en compte l’operació politicomediàtica que es va posar en marxa pocs dies després dels atemptats per desprestigiar els Mossos d’Esquadra, cos que es va guanyar el reconeixement de la ciutadania per haver desarticulat la cèl·lula gihadista i haver impedit una nova massacre a Cambrils. El director del CNI ha demanat comparèixer al Congrés dels Diputats per aclarir la relació des serveis secrets espanyols amb l’imam, si bé ho farà a porta tancada pel fet de tractar-se de matèria reservada. Això no treu, però, que el govern espanyol hagi de donar explicacions públiques sobre la veritable relació amb Abdelbaki Es Satty, la informació que tenien sobre ell i si va ser convenientment compartida amb els Mossos. La mateixa transparència que van reclamar als responsables de la policia catalana quan es va qüestionar la seva professionalitat en matèria de lluita antiterrorista i se’ls va arribar a acusar de no haver impedit els atemptats.

Els Mossos, i amb ells el govern que ara és a la presó i a l’exili, van ser víctimes pocs dies després del 17-A d’una operació de descrèdit sense precedents que sens dubte estava més orientada a rebentar el referèndum de l’1-O que cap altra cosa. El fet que el govern no abandonés la seva agenda i Catalunya donés la imatge d’un estat autosuficient va encendre totes les alarmes, i novament es va aplicar la política del tot s’hi val. Ara caldrà, doncs, aclarir quina va ser la relació que van mantenir els serveis secrets i l’imam, perquè de dubtes se’n generen, i molts, i cal posar-hi llum. És de justícia, per les víctimes i les seves famílies, i necessari en un país democràtic.