Segueixo sentint vergonya

La crònica ante­rior s’inti­tu­lava Ver­go­nya i ràbia. La ver­go­nya i ràbia pel que ana­lit­zava con­ti­nua avui. Però ara vull foca­lit­zar la meva ver­go­nya en el PSC-PSOE. Vaig mili­tar en el Par­tit Soci­a­lista des de l’any 1974 fins al 1983. El nom va anar can­vi­ant: pri­mer era Con­vergència Soci­a­lista; després, PSC Congrés, i, final­ment, PSC-PSOE. Encara recordo les reu­ni­ons a casa d’en Pèlach on dis­cutíem de tot i molt. L’auto­de­ter­mi­nació era un comú deno­mi­na­dor. Tot­hom ho tenia assu­mit. Era un par­tit d’esquer­res, cata­la­nista i que volia l’auto­de­ter­mi­nació. De mica en mica, però, aquest eix ini­cial es va anar diluint, espe­ci­al­ment amb l’aliança amb el PSOE. Però sem­pre va con­ser­var un aire i uns prin­ci­pis cata­la­nis­tes: Mara­gall, Nadal, Geli, Cas­tells.

Ha estat ens els últims anys quan el PSC s’ha ali­neat total­ment amb el front espa­nyo­lista. Però el que ha fet aquests últims dies és de pura ver­go­nya. Ha donat suport a l’arti­cle 155 i, segons va dir un cres­cut Rajoy, “ese artículo no se había apli­cado en ningún estado desde la Segunda Guerra Mun­dial”; no és res més que la sus­pensió de l’auto­no­mia i de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. Ha donat suport fins i tot al fet que el govern supri­meixi el Par­la­ment, màxima expressió de la volun­tat popu­lar. Ha donat suport a la inter­venció de les finan­ces de la Gene­ra­li­tat. Ha donat suport, sense dir-ho explícita­ment, a la repressió bru­tal de les for­ces de la segu­re­tat espa­nyo­les con­tra la població pacífica. No ha aixe­cat la veu con­tra l’empre­so­na­ment dels líders de la soci­e­tat civil, Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart. No ha con­dem­nat l’empre­so­na­ment del vice­pre­si­dent i els con­se­llers del govern legítim. Ha callat davant l’exili del pre­si­dent Puig­de­mont i qua­tre con­se­llers. S’ha mani­fes­tat al cos­tat del PP i Ciu­da­da­nos con­tra Cata­lu­nya. La imatge d’Iceta al cos­tat de l’Albiol, Arri­ma­das i Millo és molt eloqüent. Sí, Iceta, sento ver­go­nya pel mal que fas al soci­a­lisme i a Cata­lu­nya. Sento ver­go­nya perquè has pas­sat de l’auto­de­ter­mi­nació al dret a deci­dir fins a negar-ho tot i accep­tar que Cata­lu­nya és una sim­ple regió d’Espa­nya i res més. Sento ver­go­nya perquè en una mateixa llista hi poses un per­so­natge que està en con­tra de l’avor­ta­ment i del matri­moni gai, fins a un esquer­ranós espa­nyo­lista, pas­sant pel vice­pre­si­dent de Soci­e­tat Civil Cata­lana, que, com tot­hom sap, és una asso­ci­ació de cen­tre, tole­rant i, sobre­tot, cata­la­nista. Ara per ara només us hem sen­tit dir que l’inde­pen­den­tisme ens ha por­tat on som. Que les pre­sons dels Jor­dis i dels con­se­llers són des­pro­por­ci­o­na­des. Però res més. Quina ver­go­nya. Vau assis­tir a la mani­fes­tació espa­nyo­lista i no assis­tiu a la mani­fes­tació que dema­nava l’alli­be­ra­ment dels Jor­dis i dels con­se­llers. Quina ver­go­nya. Per cert, tam­poc he sen­tit la veu d’antics mili­tants soci­a­lis­tes (aquells del meu temps). El senyor Fran­cesc Fran­cisco, ha dit res? La senyora Dolors Homs, s’ha pro­nun­ciat? Del senyor Lluís Sacrest tam­poc n’hem sen­tit la veu. El senyor Rafael Bru­guera, aquest sí que s’ha mani­fes­tat, i total­ment al cos­tat del senyor Iceta. El meu bon amic Manel Roqueta, ni una paraula. Real­ment sento molta i molta ver­go­nya.

Men­tres­tant, el nos­tre govern és a la presó o a l’exili.