Quatre llibres

Tinc sobre la taula quatre llibres. D’un, ja els en vaig parlar: 4 3 2 1, de Paul Auster. Els altres són El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix; Cartes a Mahalta, de Màrius Torres i Mercè Figueras, i Pepe i jo, de Joan Lluís Bozzo. Tenen alguna cosa en comú? El llibre de Foix s’inicia amb uns versos de Màrius Torres, “Ara que el braç potent de les fúries/ aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir,/ entre runes de somnis colgats, més prop de la terra,/ Pàtria, guarda’ns: –la terra no sabrà mai mentir...”. Màrius Torres era un home “de ponent”, com Foix. Foix, quan el veus pel carrer o per la televisió amb americana i corbata sembla un perfecte “senyor de Barcelona”, un home “de màquina i asfalt”, que deia Sagarra. Alguns sabem que es reserva els caps de setmana per refugiar-se a l’Urgell, on té els orígens familiars i una casa. Amb una camisa de quadres i uns pantalons de vellut observa l’evolució de les vinyes i les oliveres i contempla les estrelles que a Barcelona fa anys que no es veuen. El seu llibre va d’això, i de molt més. Com que de totes maneres és i ha estat un cosmopolita i ha viatjat molt, un arbre que es despulla a la tardor el porta a evocar la tardor i els arbres de Washington o un bassal gelat de l’hivern el du al llac Baikal de la Sibèria on el glaç és tan consistent que els trens hi circulen per sobre. Un periodista que fa bucòliques. “La terra no sabrà mai mentir.”

Màrius Torres és, a Cartes a Mahalta, un poeta que fa prosa. I quina prosa. Vols dir que no era millor prosista que poeta? El llibre conté les cartes que va escriure a Mercè Figueras, internada com ell al sanatori de Puig d’Olena durant la guerra civil, i les respostes d’ella, també una sensible escriptora. Cartes que anaven d’habitació a habitació, quan no se’n podien moure per prescripció facultativa. Hi pot haver només amistat o amor “blanc” entre un home i un dona? Els dos corresponsals demostren que sí.

A Pepe i jo, el director teatral Joan Lluís Bozzo fa de cronista. La crònica de l’amistat de vegades difícil i sempre cordial que va mantenir amb Pepe Rubianes, amb qui algun cop va formar parella còmica. Hi ha pàgines d’una penetració psicològica tan intensa que fan feredat i fan que el lector revisi les relacions que manté amb els seus propis amics. Bozzo, és clar, ha llegit molt teatre, i Shakespeare sempre acaba traient el cap, o l’ànima. És possible l’amistat d’home a home sense l’atracció sexual?, es pregunta. La conclusió, la mateixa que Torres i Figueras.

Torres i Figueras es van conèixer durant la projecció d’unes pel·lícules de Stan Laurel i Oliver Hardy al sanatori. Un dels protagonistes de la novel·la d’Auster és especialista en els dos còmics inseparables i n’arriba a escriure una tesi.