Quin món deixarem?

Hem pres consciència que les nostres accions o omissions no solament tenen conseqüències en el present, sinó també en un futur llunyà. Les decisions que prenem tenen efectes en tot el planeta, però, a més a més, aquests efectes, directament o indirectament, abans o després, tenen conseqüències per als homes i les dones del futur. És la idea de la interdependència i de la contingència de tots els éssers, idea que està plenament present en la noció bíblica de creació.

El món no és una suma juxtaposada d’éssers que es van apilant en estrats, sinó un cos viu en el qual cada part fa la seva funció i està lligada a una altra. El conjunt és bell i harmònic, però cada part és dependent i contingent. Oblidar-se dels qui encara no viuen, però que hi seran, és una irresponsabilitat i fora un egoisme dels presents prescindir dels efectes que el que fem ara tindrà per a ells.

Els qui vindran tenen dret a viure en un entorn bell, càlid i agradable, pacífic, en el qual hi hagi les reserves naturals necessàries per exercir dignament la vida i poder pal·liar les múltiples necessitats de la condició humana. Alguns presagis expressats en la literatura i, especialment, en el cinema representen un futur món devastat, embrutit, poblat de màquines i robots que engoleixen els éssers humans; un món enrunat en el qual l’aigua escasseja i els boscos han desaparegut i on els homes i dones lluiten entre ells per sobreviure.

Sabem que hi ha recursos per a tots; tenim, a més a més, mecanismes per fer arribar recursos allí on no n’hi ha de manera natural. Ens cal, però, aprofundir en la consciència planetària i superar la vella dicotomia entre nosaltres i ells. Mentre encara existeixi una consciència provinciana, que separi, com en l’antic maniqueisme, entre els qui valen i els qui no, aquesta consciència còsmica resta per estrenar.

Cal fer veure que, més enllà de les legítimes diferències i singularitats, pertanyem a un mateix món, naveguem en la mateixa barca i que, si entra aigua per algun forat, tota la barca s’acabarà enfonsant. Ens cal aprofundir en aquest concepte de consciència còsmica i, molt probablement, ens hi poden ajudar autors com Pierre Teilhard de Chardin i la seva visió del cosmos com un Tot que flueix del punt alfa al punt omega o bé el mateix Fiódor Dostoievski i el seu sentit de fraternitat universal.

No n’hi ha prou amb deixar el món tal com l’hem trobat. La passivitat no és el meu model. Cal actuar en ell, per millorar aquelles dimensions obscures de la realitat natural, social i política. Cal deixar el món millor de com s’ha trobat, si és possible; per això és bo produir i generar entorns on sigui més agradable i fàcil la vida humana. En el fons de l’ànima humana hi ha un creador que tracta d’expressar bellesa i bé a través de la seva acció en el món.

No hi ha dubte que el futur es construeix en el present i que el present és la conseqüència del passat. Hi ha un fil històric que, sense caure en el fatalisme, ni en el determinisme, és clarament visible en molts processos actuals. Som la resultant de les decisions que els homes i les dones del passat varen prendre.

Molts conflictes armats són la conseqüència de ressentiments i de ferides del passat que no s’han sanat prou bé. La crisi ecològica que està patint el planeta no és, tampoc, una casualitat, sinó el fruit d’un procés d’industrialització que no va tenir en compte les conseqüències que tindria per al medi ambient. El passat prepara el present i el present obre els horitzons del futur.

Una proposta ètica sensata ha de tenir prou humilitat per esguardar el passat i recollir els millors valors de la tradició i aprendre dels errors i de les marrades; però, a la vegada, ha de saber anticipar els possibles futurs, per tal que les decisions del present no solament generin un bé als homes i dones vivents ara i aquí, sinó també als qui tindran la immensa oportunitat d’existir en el futur.