Jo sí que et crec

El judici que s’està seguint a Pamplona contra cinc homes –La Manada es feien dir– per la violació d’una jove els Sanfermines del 2016 ens torna a mostrar la cara més fosca d’un masclisme que, malauradament, encara perdura. Resulta que si cinc homes et porten fins al fosc passadís d’un portal i tots ells t’agredeixen sexualment, si no et rebel·les, si no crides fins a quedar-te sense veu que no, si no oposes resistència, això no és una violació sinó una farra nocturna amb sexe consentit. Una festa que fins i tot es mereix ser enregistrada en vídeo. És més, si un cop passat per aquest calvari que t’ha de marcar per sempre, intentes dur una vida el més normal possible i no caus en una depressió profunda ni t’enfonses en la misèria, és que no vas ser víctima d’una violació sinó que vas participar en una farra nocturna que va acabar amb sexe consentit. Aquesta és la trista realitat del cas, on un cop més s’acaba posant el focus en la víctima i no en els agressors. Indigna la infame agressió i també l’estratègia adoptada per la defensa, que no busca altra cosa que humiliar i desacreditar la víctima més que refutar l’acusació, una estratègia abonada per la manera de fer del tribunal que ha acceptat furgar en la vida privada de la víctima passats els fets. L’intent de desacreditar-la és intolerable i els magistrats no ho haurien de permetre. El que s’espera d’ells és que facin justícia. La víctima s’ho mereix.