Escil·la i Caribdis

Patim la tensió entre el desig de construir l’estat i la necessitat de lluitar la guerra diària contra l’unionisme. Hi ha tres focus de tensió que cal tenir presents per continuar navegant, com Ulisses a l’estret entre Escil·la i Caribdis. El primer és l’oscil·lació entre, d’una banda, les nostres reivindicacions molt nobles però ineficaces a l’hora de combatre les accions repugnants de l’Estat i, de l’altra, la possibilitat de contraatacar a través del bloqueig econòmic, la qual cosa és contundent però pot posar en risc les adhesions internes i externes i justificar retroactivament la violència de l’Estat. Per això hem de combinar les dues pràctiques i evitar així tant la protesta mecànica com el setge de la impotència. El segon és la dificultat de saber quan cal ser crítics i quan cal ser constructius amb nosaltres mateixos. S’ha de ser crític per destruir les estructures mentals autonomistes: el victimisme, la indecisió, el processisme. Alhora, però, també cal ser generosos amb els nostres compatriotes, i fixar-se en allò que cadascú fa més que no pas en allò que no fa. El repte és no ser ni massa destructius ni massa tolerants.

Relacionat amb això, una tercera complicació té a veure amb la coordinació dels aspectes personals i impersonals. D’una banda, sabem que no cal malgastar energies en discussions particulars o en intents per convèncer l’enemic unionista. D’altra banda, les batalles impliquen tots els àmbits de la vida social, incloent-hi el mateix cos, i per tant és pròpiament impossible no fer-ne un tema personal. Dit d’una altra manera, els independentistes no actuem individualment sinó més aviat som peces d’un projecte de transformació històrica. Només som individus en la mesura que som col·lectiu, i tothom qui decideix sortir de la col·lectivitat es desintegra automàticament. L’exemple extrem d’això ha estat Santi Vila, el gest final del qual s’ha d’entendre, no només com una traïció, sinó també com a producte de la manca d’intel·ligència política, com una mostra residual de l’impuls de refugiar-se en la individualitat. Fins fa poc, aquest impuls ens havia donat la tradició tan nostrada de subjectes excèntrics i anarquistes, però avui dia ja et condemna inevitablement a la irrellevància. No tenim l’alegria de fa unes setmanes, però ara ens cal disciplina i concentració per navegar entre aquestes i altres formes d’Escil·la i Caribdis. Al cant XII, les paraules d’Ulisses als seus mariners abans de travessar l’estret, traduïdes per Riba, són vivificants: “–No, amics, de perills no som pas gent inexperta, / i el que ens ve sobre pitjor no és pas aleshores que el Cíclop / va establar-nos al fons de l’espluga amb puixant violència.”