Cançons i presons

Entre els temes recurrents de la cançó catalana, la presó té un lloc específic, amb variacions notables segons l’època històrica. Parlo de la presó com a lloc concret, no com a metàfora o com a paràbola. I si entenem que cançó i poesia són dos gèneres que van néixer junts i van trigar bastant abans d’emprendre camins relativament separats, podríem dir que la primera presó que cal esmentar ens ve donada per Jordi de Sant Jordi. A l’inici del segle XIV va escriure Presoner, un poema més conegut amb el títol Desert d’amics, d’ençà que va musicar-lo Raimon. Hi narrava la seva experiència personal de les presons napolitanes: “Ma voluntat e pensa caitivada, me trob del tot en mal poder sotsmès.”

Pel que fa a la cançó popular, cap no deu ser més famosa, a les terres catalanes, que La presó de Lleida, de la qual es coneixen diferents versions. Destacaria la que van enregistrar Marina Rossell al seu primer disc, Si volíeu escoltar: “El que ens falta ho tindrem, petita bonica, les claus de la presó, lireta, liró...” Els presos eren a Lleida, també podien ser-ho, segons les versions, a Tortosa, a Ibi o de nou a Nàpols, com en va deixar constància el grup eivissenc Uc: “Com cantarem, senyora, si estam dins la presó, de vida a vida, si estam dins la presó, de vida a vida, no.” Molt menys coneguda és Els presos de Perpinyà, el text de la qual va ser recollit per Manuel Milà i Fontanals al seu Romancer català (1882): “Tristes de les nostres mares i quan elles ho sabran! De tenir els fills per les coves, despullats i sense robes, amb manilles a les mans.” És clar, també caldria parlar de La presó del rei de França, que narra les desventures del rei Francesc I, presoner a Itàlia al segle XVI, una cançó coneguda sobretot per la seva música, gràcies a la Companyia Elèctrica Dharma que n’ha fet una mena d’himne sense lletra. De lletra en té, però, com ho demostra la versió de Joan Manuel Serrat: “Treu el cap per la finestra i un passatger veu venir. Digueu-li a la meva esposa que em vingui a treure d’aquí.” Tractant-se del destí personal d’un monarca, s’entén que calgués prescindir de la lletra perquè la cançó esdevingués popular.

Al segle XX la cançó també va parlar de presons, sobretot de presons franquistes. Recordem el Diguem no de Raimon: “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”, que en la seva primera versió enregistrada, deia: “Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó” per poder ser tolerada per la censura. Encara més concret va ser Francesc Pi de la Serra, amb un antihimne dedicat a la presó Model: “Des de les cel·les enfora, senten l’autobús com passa, veuen la gent a les cases, esmorzant a la terrassa, és una presó model a Barcelona fidel.” I el 1975, Ramon Muntaner, a Cançó de carrer, musicava Glossa en la mort de Mac Sweeney, un poema de Ventura Gassol dedicat al batlle de Cork, mort el 1920 en vaga de fam en una presó de Londres: “Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta? I què en treus de tombar tres cops la clau? Per esclavitzar homes és poc forta, és massa obert encara aquest cel blau.” I cal no oblidar els versos que Marina Rossell, a Penyora (1978), va dedicar a l’empresonament d’Albert Boadella, quan Albert Boadella no era el que és avui: “Les ninetes ploren, ploren de tristor, perquè els Joglars són a la presó.”

Els temps foscos inspiren cançons fosques. Existeix una relació temporal evident entre cançons de presons i repressió política. Per això és dolorós saber que en aquest final de 2017 hi ha a Catalunya cantants que, de nou i ara mateix, estan escrivint cançons que parlen de presons, de presoners polítics i de carcellers. A aquests presoners els és dedicat aquest humil article.