Un país de contrastos

Decididament, Espanya és un país de contrastos. I com que el seu govern, consorciat amb el PSOE i amb Ciutadans, s’ha tret la careta amb l’article 155, ja queda clar que Catalunya és d’Espanya. I, per tant, en aquest article obviaré fer distincions.

Espanya és un país de contrastos perquè resulta que els dos partits que més es vanten de ser liberals, com són el PP i Ciutadans, són els que promouen més prohibicions. Prohibides les pancartes. Prohibits els llaços. Prohibit il·luminar les fonts amb llum groga. Com si tot això tingués alguna influència en l’elector. També volen prohibir el color groc? Vagin a demanar explicacions al senyor Isaac Newton.

Lliberals prohibint. I potser em respondran que el liberalisme funciona dins de la llei. Sí, però quina llei? La seva, per suposat. La que apliquen als díscols. Tot oblidant que, les lleis, les fan les persones, i que no són immutables, sinó que s’han d’adaptar als canvis socials i polítics. Perquè, si no, ens regiríem encara per la Constitució de 1812. Sí, home: aquella que diu que els països de l’Amèrica Llatina són part indissoluble d’Espanya...

Un altre contrast: el govern espanyol afirma ser el campió de la transparència, però no sabrem quan costarà –ens costarà– l’estada dels policies i guàrdies civils que van venir per evitar que l’1 d’octubre passessin no sé quins aldarulls. Uns aldarulls que no haurien succeït si s’haguessin quedat a casa seva. I, ells, ben feliços d’estar amb les seves famílies, hi he d’afegir.

Un tercer contrast: d’una banda, el govern espanyol ha afavorit la marxa d’empreses de Catalunya amb un decret aprovat –com sempre en aquests casos– a una velocitat fulgurant i amb altres maniobres que tard o d’hora se sabran. I ara es lamenten que marxin i prometen ajuts fiscals –després de les eleccions, és clar– perquè retornin. Excel·lent. Ja ho sap, això, el senyor Montoro? I si no, és igual: ja olorem d’on sortiran els diners. Ara que ja hauran escrutat els comptes fins a l’últim detall, ens ho diran, oi que sí?