Tolerància judicial dels delictes financers

En aquest país nos­tre sem­bla tal­ment que la delinqüència econòmica, tant la pre­sumpta com la demos­trada, tin­gui una but­lla que pràcti­ca­ment equi­val a la impu­ni­tat. En efecte, vam assis­tir amb estu­pe­facció a la pri­mera com­pa­rei­xença dels impu­tats com a pos­si­bles autors de sub­orns (a canvi de no pagar impos­tos) als ins­pec­tors cor­rup­tes de l'Agen­cia Tri­bu­ta­ria Espa­nyola resi­dents a Bar­ce­lona. I allò que ens va revol­tar era la len­ti­tud del procés, perquè la justícia lenta és per defi­nició una ini­qui­tat i un meca­nisme que obre la porta a qual­se­vol argu­ment de pres­cripció o una via d'immu­ni­tat per als pri­vi­le­gi­ats que poden aco­llir-se a la tècnica de dife­rir en el temps una even­tual con­demna. En rea­li­tat, des de la comissió dels fets que, amb tota la pre­sumpció d'innocència que vul­guin, exis­tei­xen com a base d'acu­sa­ci­ons, havien pas­sat nou anys i mig. Per tant, els Núñez i com­pa­nyia, si fos­sin con­dem­nats, podrien encara pre­sen­tar un recurs al Suprem i gua­nyar qua­tre anys més de pau i tran­quil·litat o arri­bar a la sentència defi­ni­tiva amb més de 100 anys d'edat i que me qui­ten lo bai­lao.

No caldrà evo­car el perdó que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal de Jiménez de Parga va con­ce­dir als Alber­tos, amics de la més alta magis­tra­tura, en nom de la qual s'inau­gura sem­pre l'Any Judi­cial. Ni tam­poc que el pre­si­dent de Telefónica segueixi en el càrrec mal­grat que un tri­bu­nal hagi decla­rat que va come­tre un delicte d'infor­mació pri­vi­le­gi­ada per lucrar-se en borsa. Ni tan sols el cas del jutge Garzón, tan elo­giat com vili­pen­diat segons els casos, en relació al qual el Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial ha dema­nat que el Tri­bu­nal Suprem reo­bri el cas de la denúncia per haver cobrat del Banc de San­tan­der 302.000 euros i dues beques d'un any i mig per a ell i la seva filla en con­cepte de con­ferències al Cen­tro Juan Car­los I i d'estada a Nova York, uns ajuts que havia dema­nat per carta al pre­si­dent de l'enti­tat, Emi­lio Botín. Resulta que, per casu­a­li­tat, en tor­nar a Madrid, es va tro­bar una que­re­lla con­tra Botín i que la va arxi­var. Real­ment, no hau­ria cos­tat gaire haver-se abs­tin­gut de deci­dir o inhi­bir-se en un cas que podria inter­pre­tar-se com un quid pro quo o un do ut des i que hau­ria pogut esqui­var-se amb més elegància.

A banda, però, de totes aques­tes anècdo­tes, pot­ser con­vindrà remun­tar-se a la cate­go­ria i, en aquest sen­tit, vol­dria refe­rir-se a un estudi molt interes­sant que va publi­car a la Revista Gene­ral de Derecho Penal (11-2009) el fis­cal de sala jubi­lat Car­los Jiménez Villa­rejo, amb l'il·lus­tra­tiu títol de La tolerància judi­cial davant la delinqüència finan­cera. Segons afirma el fis­cal, Espa­nya té un sis­tema judi­cial total­ment man­cat de seve­ri­tat en relació als delic­tes finan­cers que, de manera sis­temàtica, inde­fec­ti­ble­ment arxiva, o absol tots els per­se­guits per aquesta mena de delic­tes que podríem ano­me­nar de guant blanc o de coll blanc. Té raó el jurista quan diu que hem pres­cin­dit de pre­cep­tes cons­ti­tu­ci­o­nals com ara, per exem­ple, la funció social de la pro­pi­e­tat pri­vada, la sub­or­di­nació de tota la riquesa del país a l'interès gene­ral i la pro­moció d'una efec­tiva i real igual­tat dels ciu­ta­dans i les seves lli­ber­tats. Per tant, les acti­vi­tats abu­si­ves i frau­du­len­tes dels pode­ro­sos, la com­petència des­lle­ial, la maqui­nació per alte­rar el preu de les coses, la mani­pu­lació dels mer­cats i els per­ju­di­cis als con­su­mi­dors inde­fen­sos, han de ser objecte de sanció penal.

Així, doncs, l'Audi­en­cia Naci­o­nal i alts tri­bu­nals, en gene­ral, garan­tei­xen una impu­ni­tat que té efec­tes demo­li­dors del prin­cipi d'igual­tat davant la llei. L'autor repassa el cas de les ces­si­ons de crèdits del Banc San­tan­der (410.000 mili­ons de pes­se­tes de comer­ci­a­lit­zació) i de pro­duc­tes simi­lars com les pri­mes úniques de «la Caixa» que van repre­sen­tar un cop històric con­tra la ins­ti­tució de l'acu­sació par­ti­cu­lar. També fa referència als comp­tes secrets i xifrats del BBV al paradís fis­cal de Jer­sey situ­ats al marge del con­trol comp­ta­ble del banc o del Banc d'Espa­nya. Esmenta, igual­ment, el cas Ercros en el qual el direc­tor Josep Piqué, per compte de Javier de la Rosa, va anar al notari a ven­dre la refi­ne­ria d'Ertoil a la Gene­ral Medi­ter­ra­nean Hol­dings de Luxem­burg amb la dis­tracció –segons diu– de 18.300 i 9.970 mili­ons de pes­se­tes que no ingres­sa­ren a la caixa. Cita, és clar, la sentència irre­vo­ca­ble i ferma del Suprem con­tra els Alber­tos que després anul·la con­tra tota regla el Cons­ti­tu­ci­o­nal. I final­ment, fa referència al pro­fes­sor Tie­de­mann, que afirma que la cri­mi­na­li­tat econòmica és un pro­blema polític. Doncs, això! I gràcies, senyor fis­cal.