La decisió i la resposta

El govern ha aplicat l’article 155 de la CE i ha intervingut la Generalitat de Catalunya. Les eleccions autonòmiques del 21-D haurien de posar fi a l’aplicació d’aquesta mesura, però no és segur que així sigui ni és tampoc legalment obligatori. L’aplicació de l’article 155 acabarà en el moment en què aquesta mesura constitucional, però extraordinària, no tingui raó de ser a criteri del govern central i ho ratifiqui el Senat. El fet que hi hagi eleccions i es nomeni un nou govern de la Generalitat no suposa tampoc un mecanisme automàtic de desaparició de l’article 155.

El Govern Central té dues opcions. Mantenir la vigència total o parcial de l’article 155 per un temps per fer veure a la Generalitat que el seu poder és subordinat i utilitzar aquesta mesura “per evitar la repetició de circumstàncies i accions similars a les passades”, o bé considerar que desaparegudes les raons que van donar lloc a la seva aplicació, raons extraordinàries, es retorna a la normalitat, la Generalitat recupera íntegrament les seves competències i el govern central contribueix activament que així sigui revertint activament les mesures mobilitzades en paral·lel a l’aplicació de l’article 155, que van servir per demostrar a la ciutadania de Catalunya “els problemes i inconvenients que suposaria la independència”. Entre aquestes, les més importants, la deslocalització d’empreses i el clima creat contra les exportacions catalanes a Espanya.

És cert, però, que els efectes han estat en part provocats per mesures administratives explícites, decret per facilitar el canvi de seu d’empreses, i en part s’ha degut a una reacció negativa envers Catalunya de la població de la resta de l’Estat atiada per uns mitjans de comunicació molt uniformement alineats. És cert que el president Rajoy ha fet manifestacions en favor del retorn de seus empresarials a Catalunya, però si això ha de tenir lloc, s’haurà de fer activament molt més del que s’ha fet fins ara.

La decisió, recuperació de la convivència o pràctica de l’exemplaritat, via el “càstig” per les accions empreses a Catalunya pel govern de la Generalitat i la població que directament la suporta, és una de les més importants que Espanya ha de prendre després dels fets del mes d’octubre i novembre passats. El futur polític d’Espanya i Catalunya quedarà determinat per aquesta decisió. És el govern central qui en té la responsabilitat. Cal observar els fets més que escoltar les paraules.

El dany fet a l’economia catalana i a la convivència i entesa entre la ciutadania de Catalunya i d’Espanya és innegable. S’hauria d’aconseguir que el temps en què això passa sigui curt i que a partir de gener entrem en un nou període que recuperi la normalitat. Això és el que interessa als catalans i també als espanyols que sentin Catalunya com una part integral d’Espanya, no com un territori subordinat. Per això els catalans hem de posar-nos objectius plausibles i practicables i deixar de banda els somnis que, per ser-ho, no són assolibles a curt termini i, per tant, són ara més un inconvenient que un avantatge. Hem de pactar un nou model de finançament i un nou Estatut que recuperi el que és essencial en el del 2006. Model i Estatut que no requereixin modificar la Constitució. L’Agència Tributària compartida, que permeti controlar els impostos recaptats a Catalunya i en responsabilitzi la Generalitat, és una fita important. El model de finançament hauria d’estar basat en el reconeixement del dèficit català de manera explícita i el repartiment d’aquest entre la Generalitat i el govern central, com a quota de solidaritat amb Espanya amb un percentatge fix independent de la marxa de l’economia per un període d’uns cinc anys. Aquest plantejament requereix una estabilitat en les relacions d’ambdós governs sense prejudici de compartir objectius a llarg termini i s’hauria de traduir en un pacte explícit.

Diu Josep Maria Bricall: “Davant de l’organització política de l’Estat espanyol, de la qual Catalunya forma part, potser caldria que en els contenciosos ens cenyíssim a la pràctica dels mètodes que més s’ajusten a les nostres capacitats de guanyar, no d’aquells en què ells ens han mostrat reiteradament la seva capacitat per superar-nos. Si la cordialitat no s’ha prodigat per part de l’Estat, hom aconsellaria no menysvalorar els moments en què aquesta qualitat ha donat algunes mostres de possibilitats que potser s’han menystingut... No s’haurien d’haver aprofitat sense que això hagués de prejutjar el futur en espera de temps més favorables?... El problema entre Catalunya i Espanya s’arrossega de fa massa anys i això llasta Espanya i empantanega Catalunya.”

En contra del que deien els revolucionaris del 68, siguem realistes, demanem el possible... No és cert, com els fets demostren, que hem de consolidar i ampliar el que tenim sense canviar-ho tot, sense renunciar a res, però sense tenir pressa per aconseguir més del que podem abastar?